THE FOUNTAIN (LA FUENTE DE LA VIDA)
The Fountain és una pel.lícula que explica la recerca de la immortalitat en tres moments diferents, al segle XVI un conqueridor al Nou Món, a l'actualitat un ciéntific, Tom Creo, que busca una cura que permeti salvar la seva dona d'un càncer i al segle XXVI una mena de viatger que va per l'espai dins d'una bombolla amb el que se suposa l'arbre de la vida.
Les tres històries estan relacionades i el seu protagonista sempre és Hugh Jackman amb la seva estimada interpretada per Rachel Weiz.
La història es desenvolupa amb uns excessos de grandiositat i una pretès esperit críptic, principalment en la història situada al futur, que fa que tot i durar només 90 minuts acabis amb la impresió d'haver vist una pel.li de més de dues hores.
No hem d'oblidar que el seu director és Darren Arofnosky, responsable de "Pi" història en blanc i negre sobre el què pot succeir si es descobreix el valor sencer del 3,1416 (sí, tal com sona). Qui l'hagi vist ja sabrà que no és una pel.li fàcil i no només perquè sigui un exercici mig amateur de cinema independent... És perquè no s'aguanta i acabes dient ves-te'n a la "piiiiiii" merda!
La següent obra d'Arofnosky, en canvi, és un producte molt més fàcil de digerir "Réquiem por un sueño", que explica la caiguda i degradació d'un addicte a les drogues (un bon complement per "Trainspotting"); tot i això, Arofnosky no deixava d'incloure algunes càrregues amb profunditat com les que feien referència a la vida més "estable" i a d'altres addiccions com la televisió.
Així que, després d'una història enrevessada i una més senzilla, sembla que opta per les dues coses alhora a "The Fountain" amb estones de gran impacte visual però gairebé incomprensibles i una història diguem que més linial o convencional.
Igualment, crec que si s'agafa amb bona predisposició és molt recomanable ja que serà una pel.lícula que ens obligarà a pensar i continuarem intentant lligar les peces un cop acabada, intentant fer un mapa del que hem entès. No hem d'oblidar que això escasseja al cinema actual de consum ràpid i d'impacte només visual amb els efectes especials.
Tot i això, en l'aspecte més tècnic el director igualment no deixa lloc al dubte de com sap jugar amb els colors, el paper de la música, la llum i la manera de posar la camèra perquè aquests elements es relacionin amb el treball dels actors. A més, és un producte estrany no per ser una mostra de cinema d'autor sinó per poder comptar malgrat això amb dons bons actors (ell no és només Lobezno i ella fa alguna cosa més que cridar "Riiiiiiiiiick" a "La momia") i uns mitjans necessaris per ambientar les èpoquès en les que transcorre la història.
Personalment crec que Arofnosky també intenta fer un joc de gèneres literaris amb la mateixa pel.lícula, ja que la història del conqueridor seria explicada com un conte amb les aventures més pròpies del folletí o la tradició oral; la història al temps actual seria un drama amb una estructura més clàssica com si es tractés d'una novel.la i finalment la història del futur seria una mena de poesia on la importància recau en els símbols i com s'està expressant i sentint allò que s'explica i no pas quina cosa s'està explicant.
Per tancar, faré una cosa que no acostumo a fer i es rebentar la pel.lícula amb la meva interpretació, així que si teniu intenció de veure-la potser és millor que no ho llegiu.
Tot i el que he escrit, per mi només hi ha dues històries ja que el personatge del futur i el de l'actualitat és el mateix, només que en moments diferents. En algunes crítiques veuen aquesta història com una metàfora o un somni del Tom Creo actual, jo crec que aquesta visió no acompanya un personatge que s'ha mostrat del tot agnòstic i incapaç de creure en aquell moment en una vida després de la mort, ja que aquesta és només una malaltia. Més aviat penso que Creo, a través de la seva recerca, ha aconseguit la immortalitat i recrear o recuperar l'arbre, però no ha pogut recuperar Izzy, per la qual cosa decideix morir, l'única via que troba per poder estar eternament amb ella. Però abans de fer-ho, acaba la història de la novel.la d'Izzy amb la seva participació, ja que arriba a aparèixer amb l'aspecte actual en el temple del segle XVI, és ell qui acaba la història, no pas el Tom Creo del temps actual. Un cop que l'ha acabat, pot tancar totalment el cercle dirigint-se a l'estrella que ella li havia explicat, com a font d'una nova vida, ja que amb el temps transcorregut sí que creu en una altra existència que li permet finalment reunir-se amb Izzy, acceptada ja la mortalitat, tal i com havia fet abans ella.
En resum, una pel.lícula que no és rodona però molt recomanable si estem preparats per una mica d'espessor, és a dir, s'ha de triar bé el moment adient per veure-la.
