AQUESTES PEL.LÍCULES ES FAN MASSA LLARGUES

Ja fa temps que s'ha imposat el gust per les pel.lícules de gairebé dues hores quan el més normal era la duració de 89-95minuts. Sembla una ximpleria però a mi en moltes ocasions l'excessiva durada em fa ajornar veure una pel.licula i optar-ne per una altra. De vegades, perquè dubto si la podré veure sencera i llavors dic, bé per quinze minuts més aguanto i la veig d'un cop (que es com s'han de veure les pel.lis, no a la pantalla de l'ordinador i durant tres dies). En canvi, si he triat una pel.li de dues hores o més per  veure a casa i l'he de deixar quan porto només una hora si no m'està entusismant em costarà molt trobar un forat per agafar-la de nou; si fos d'hora mitja encara que sigui per vint minuts més la tornes a posar per veure com acaba, si et queda encara una hora el més probable és que no estigui en un punt especialment interessant.
De totes maneres sembla que aqesta tendència a allargar les pel.lis és per justificar el preu de l'entrada. Com  aquestes són cares se suposa que t'ha de "solucionar" una tarda o una nit, és a dir , dinar-sopar, entrar al cine i ja és hora de recollir-se; en canvi, si és d'hora i mitja o menys sembla que com que estiuguessis obligat a fer alguna cosa més (o serà a gastar més en un altre lloc?) i llavors l'espectador mig opta per la pel.li que més estona dura. En lloc de pensar en la història, es pensa en criteris comercials i això afecta la qualitat de la pel.lícula.

 

Jo trobo raonable que la pel.licula duri molt, ja siguin dues hores o tres, quan explica algun tipus d'història per generacions com pot ser la de "El Padrino 2", o si és una situació que només es compren amb el pas de molts anys com seria el cas de "Zodiac" o perquè hi ha molts persontages separats i només per explicar una mica que els està passant s'allarga la cosa, una mica el que passa amb "Las dos torres".

Però en molts casos no es tracta d'això, ja hi ha algunes comèdies romàntiques que duren dues hores i amb perdó però no hi ha història per enlloc i es nota de forma descarada que s'està fent durar de forma innecessària. Per mi l'exemple clar de com es fa durar una pel.li de forma ximple és "conoces a joe Black?" Tres llarguíssimes hores!No hi ha res del que he dit abans que justifiqui la duració, de fet el principal motiu de les tres hores és que le director devia estar tan enamorat dels seus actors que contínuament ens ofereix primers palnols d'ells sense parlar, rumiant-se que respondran a la pregunta que els han fet ja fa tres minuts, i això és especialment exagerat en el personatge de Brad Pitt, la mort, que es veu que vol que els altres es morin esperant les seves paraules ja que abans que parli...Bé, al cinema et donava temps de sentir la pregunta, anar al lavabo o per crispetes i tornar per sentir com contestava
L'altre qüestió que allarga de forma habitual la duració, a mes de plànols silenciosos que no aporten res com els de joe black, és un inici o una presentació de personatges innecessàriament detallada. En aquest cas apunto a una pel.li mes moderna, "Death Proof", fins que passen coses estem davant d'una presentació de personatges, varis, que finalment no tindran molt a veure amb la història i amb un retrat excessivament detallat de tots ells.. Això es podia haver estalviat amb les protagonistes de la primera trompada del cotxe

 

Crec que també influeix que antigament les grans produccions tipus "Lo que el viento se llevó", "Ben-Hur" o similars tenien un metratage molt llarg i algunes han volgut aconseguir prestigi per la seva producció transmetent que necessitaven més temps de l'habitual per poder explicar com cal la seva història, tal i com passava amb aquestes, perquè eren "grans" històries.

 

D'altra banda, per no culpar tothom, sembla que el cinema de terror és qui millor ha après la lliçó, potser també perquè està orientat al consum ràpid i no persegueix fer una pel.lícula falsament densa però estranya trobar-ne una d'aquest gènere que duri més de l'hora i mitja habitual

Només tancaré donant les gràcies al mestre Woody Allen que continua fent pel.licules de "només" hora i mitja, si ja troba que pot explicar la història... Per què fer-la durar?

Comentarios

Ostres, ¿Conoces a Joe Black? M'acabes de recordar les nostres converses a la universitat, els dilluns al matí a primera hora, repassant les estrenes del cap de setmana anterior...Hi he pensat perquè recordo que un dia ens vam fer un tip de riure comentant l'escena de la mort del Joe Black, que resulta d'allò més ridícula tenint en compte la seriositat (i leeeentiiiituuuud) de la resta de la pel·lícula.


Jo és que aquesta pel.lícula no és que li tingui una mània especial, és que és un gran exemple de com fer fallar una pel.licua de forma espectacular tot i tenir punts positius: pressupost, elegància, un punt de partida interessant amb la mort ocupant un cos i bons actors...Tot això combinat dóna una de les pitjors obres de la història, i a més destaca pels punts forts, l'escena ridícula de la mort i l'excés de metratge


Pues a mi, la parte que más me gustó de Death Proof es el principio, hasta que el especialista Jack se cobra su primera víctima. Pienso que la escena en el bar es la que transmite una atmósfera más tarantiniana; con diálogos ácidos y personajes muy interesantes y llenos de misterio. Todo el trozo de la persecución se me hizo excesivamente largo, aburrido y repetitivo. Quizás la tendencia de Tarantino de homenajear a sus influencias cinematográficas está convirtiendose en un mal hábito; porque creo que, lejos de recrear aquellas situaciones o peliculas que le impactaron, imprimiéndoles su personal estilo, lo que está haciendo cada vez más (aunque ya se veía en Kill Bill), es adaptar su estilo al género que desea homenajear. Un ejemplo claro es el personaje de Pai Mei en Kill Bill 2, una simple recreación exacta de los habituales maestros de las pelis de Kung Fu, con la misma falta de realismo o credibilidad; en clara contraposición con el genial Hatori Hanso de Kill Bill 1, una revisión magnífica de un personaje ya existente, extraordinariamente revestido aquí de una gran humanidad y realismo, muy lejos del personaje original que encontramos en las series de los 70.


Jo soc un gran defensor de Tarantino i m'encanten els seus diàlegs però a Deathproof em feien la impressio com que eren massa forçats, com si el productor de torn li hagués dit "vale, et pago la pel.li de ties i cotxes pero posa una escena com la de reservoir dogs perque es noti que es teva"...
Tampoc em va agradar la persecucio, llarga i ximple, prefereixo l'impacte sobtat i espectacular del primer xoc. A mi aquests artificis de velocitat m'avorreixen de manera exagerada, al cinema amb "La amenaza fantasma" ja no sabia ni com posar el cul amb la cursa de vaines. Penso que l'unica persecucio que he disfrutat en lloc de patit es la de "ronin"
De debo, sort de "killbill" que es un tros de pel.li (aconsegueix l'homenatge i fa una pel.li amb grans moments no nomes d'espectacularitat sino d'estil, dialegs, situacions...), perque si no estaria dubtant d'ell perque "jackie brown" tampoc va ser gloria i des de "pulp fiction" ja ha plogut.
Seguint amb tarantino vaig veure l'episodi seu de CSI i tampoc em va semblar res de l'altre dijous, com deia sort de killbill...


Añadir un Comentario:



Inserta aquí el código de verificación que ves en la imagen.

Albergado en:blogdiario.com

Noticias: Noticias

Contador gratis contadorplus.com