EL TALENT D'ANTHONY MINGELLA
El passat divuit de març va morir Anthony Minghella. Potser el seu nom no sona molt però és el director de la que és per mi una de les millors pel.lícules mai fetes: "El talento de Mr. Ripley".
No va fer moltes pel.lícules, algunes ni tan sols estrenades aquí com "Play" (2000), una adaptació d'una obra teatral de Samuel Beckett amb Allan Rickmann (estic sorprès que no s'estrenés en circuits comercials) i algunes que gairebé és com si no s'haguesin estrenat, "Truly Madly Deeply" (1990) que es va passar per televisió amb el títol de "Un fantasma enamorado" i "Mr. Wonderful" (1993), que va ser aquí "Un marido para mi mujer".
Podríem dir que res destacable fins que al 1996 fa "El paciente Inglés" una pel.lícula que a primera vista es pot fer pesada per la seva duració i per tractar-se d'una "romàntica", però té uns actors magnífics, tret de Juliette Binoche, que mai me l'acabo de creure i on ja mostra coses que faran interessants les seves produccions posteriors. Principalment la importància de la música i del color de la fotografia.
"El paciente inglés" té moltes estones de desert i un cop acabes amb la pel.lícula és precisament aquest color terrós el que tens retingut a la vista. És dificil trobar algú a qui se li noti tant la preocupació per tenir un color específic associat a la imatge. Això, també ho notarem a la següent obra seva: "The Talented Mr. Ripley (1999)", on no hi ha colorss terrossos però sí un ús de tons molt vius, que acompanyen la vitalitat dels mateixos personatges, ja sigui amb la seva roba o el paisatge. De nou, la música torna ser una genialitat que fa olor de classicisme per tot arreu fisn capbussar-te en l'espai i el temps de l'escena. La següent pel.lícula és "Cold Mountain" i ara paseja per colors molt diferents a traves dels paratges que ha de travessar Jude Law per poder reunir-se amb Nicole Kidman, i a més s'intensifiquen aquests tons depenent de l'epoca de l'any que va transcorrent. També de nou cal parar atenció en la música, especialment el tema principal.
L'ultima estrena seva va ser "Breaking and Entering (2006)" de nou amb Jude Law (com les dues anteriors) i Juliette binoche sobre la immigracio i un robatori. Aquesta última no l'he vista i la veritat no pinta gaire bé, tot i que per algunes fotografies sembla que ha optat per un to més fred i urbà.
Per acabar destacaria per sobre de totes "El Talento de míster Ripley" per alguns dels seus encerts. De vegades quan es fa una adaptació d'un llibre es critica per ser poc fidel o per ignorar coses dels llibres. Jo penso que la pel.licula ha de ser diferent al llibre perquè no és el mateix llegir que veure i escoltar. Per aquest motiu, entenc com correctes alguns dels canvis introduïts respecte la novel.la de Patricia Highsmith. Al llibre, Ripley era tan bon imitador que en lloc de fugir de la policia es plantava davant d'ells fent-se passar per Ripley i per Dickie Greenleaf. Això, en imatge hagués estat colpidor amb un punt de ridiculesa (i ho admet un fan de Superman), ja que les similituds entre jude law i matt damon no són tantes. Es a dir, se sacrifica alguna cosa del llibre per guanyar verosimilitud, per mi és tot un encert.
un altre canvi és que al llibre la passio de Ripley és la pintura, no pas la música, però de nou crec que encerta ja que amb la música en pantalla, tocant i cantant es més fàcil entendre perquè tothom s'enganxa a Dickie i no s'hagués aconseguit el mateix efecte veient com pinta i prou.
Tanco amb un tema lingüístic. El títol original "The Talented Mr. Ripley" fa referència a les moltes habilitats i aptituds de Ripley, una cosa que es perd en la traducció al castellà, "El talento de mr Ripley" que sembal que faci referència a un únic talent que posseeix el personatge (serà el de ser un improvisador privilegiat com diu Jhon Malkovich?). Això seria solventat amb la traducció del català que es va fer com "L'enginyós sr Ripley" molt més fidel a la idea original. Aquesta idea és clara amb el començament de la pel.lícula ja que surten diferents adjectius fins que es queda el de Talented; però ell es un cúmul d'habilitats ja que al complet es The Mysterious Yearning Secretive Sad Lonely Troubled Confused Loving Musical Gifted Intelligent Beautiful Tender Sensitive Haunted Passionate Talented Mr. Ripley...
Una llàstima perdre un director que semblava cuidar tant els detalls (tot i tenir evidentment una dependència del material de partida per resultar o no interessant), sobretot el que podríem anomenar el vessant més artístic com vestuari, fotografia, música...
