SHYAMALAN O LA PÈRDUA DE GAS
És un cas curiós el d'aquest director, perquè en principi hauria de ser un dels millors i més interessants actualment dins del gènere fantàstic ja que a més acostuma a comptar amb actors prou reconeguts i un punt de partida misteriós, és a dir, té tots els ingredients per fer una bona pel.lícula i finalment acaba fent un prodcte que sent benèvols podem qualificar d'insuls, senzill quan no ridícul. A més, té el desavantatge que va començar molt bé, però després ha anat perdent gas i en alguna ocasió ja ha estat vergonyós.
Va donar-se a conèixer (tot i que té una pel.li anterior infantil sobre precisament fantasmes ) amb "El sexto sentido" (1999) on domina molt bé el ritme ja que suministra escenes de por en els minuts adequats per mantenir l'interès en la història i que no sembli avorrida, per acabar amb un final impactant. Potser auiesta és una de les errades amb aquesta pel.li, crec que se la jutja massa favorablement pel seu final quan el llarg de tot el metratge no és tan bo. És una mica com "Los otros" la gent la veu com una pel.li de 9 o 10 perquè surt amb bon gust pel final i no recorden que durant l'hora i mitja han tingut estones d'apagament. Per mi totes dues pel.lis són més un 6 o 7, perquè un bon final no pot justificar tota una pel.licula.
Igualment amb "el sexto sentdo" semblava que s'anunciava una veu important dins del fantàstic, especialista en "finals sorpreses" i que a més aconseguia comptar amb un actor important, ja que Bruce Willis i Haley Joel Osment feien més que bé els seus papers.
Amb “El protegido” (2000) també amb Bruce Willis i un altre "gran" com Samuel L. Jackson per mi fa la seva millor obra, sé que no sóc objectiu perquè tracta el món dels superherois, però és que sent-ho trobo que és molt més rodona i madura, tracta l'impacte en les vides d'un fet insòlit però a més tota l'estona hi ha un aire de tragèdia grega, com el destí que espera a l'heroi que s'haurà d'enfrontar el seu enemic i que és inevitable.
Aquesta recerca del paper propi a la vida trobo que és l'autèntic tema dins de la pel.li, a més té l’encert de fer servir uns tons grissos que defuig els colors més llampants i l'espectacularitat que podríem associar als superherois i que posteriorment molts han sabut adaptar. Ara, sembla com si el mateix director trobés que precisament el que funciona és el.ludir l'espectacularitat i la notorietat per buscar unaaltra cosa, desplaçar el centre de l’acció... I aquí és on penso que comença a equivocar-se Shyamalan.
M’explico amb les seves dues pel.lis parla de com aquest univers fantàstic -fantasmes i superherois- entren en la vida de gent "senzilla" en un marc familiar i a partir d'aquí repetirá aquesta idea sempre, sigui quina sigui la situació, el que pel meu gust causrà una sensació de repetició i cansament quan semblava que precisament estava cridat a renovar els tòpics com havia fet amb els fantasmes o els superherois.
Amb Señales (2002) una invasió extraterrestre ens és transmesa a través d'una família grangera capitanejda per un capellà que ha perdut la fe. De nou bon repartiment amb Mel Gibson i Joaquin Phoenix, però aquí ja no arribes a tenir la sensació que sigui una pel.li rodona. Sí que té encerts, com el fet de mantenir el dubte molta estona sobre si hi ha alienígenes o no i els ensurts per amagar més que mostrar obertament, aquí potser és mítica l'escena del vídeo domèstic (fet que ell mateix es fotocopiarà a El incidente) i que és genialment parodiada en alguna ScaryMovie. Com apuntava abans, hi ha un intent per mostrar un gran fet a través d'un nucli petit -una família- que comença a gastar-se i que no acaba de funcionar del tot, com la història de la falta-recuepració de la fe que sembla com forçada per transmetre bon rotllo (imposició de la productora) i el fet que a diferència de les anteoriors, els personatges no són protagonistes de la “història”, es veuen afectats però de manera col.lateral, el que potser també minva l'interès de la pel.li.
”El bosque” (2004) crec que és una de les que generalment es critica més i penso que amb les dues primeres és el millor que ha fet. Sí que hi ha un tancament de l'univers i torna a voler jugar a la sorpresa final, però és un punt allunyat de les trames anteriors amb les experiències d'una comunitat que viu aïllada per unes regles que els obliguen a respectar els seus límits per no entrar en contacte amb unes bèsties misterioses del bosc. De nou, l'àmbit és reduït (però a diferència de les històries anteriors no són 2 o 3 personatges, és tota una comunitat) i es troben en contacte amb un fet fora del comú però no segueix en aquest camí sino que gairebe es desvincula del fantàstic per parlar de les relacions sentimentals. Si no puc dir que sigui molt bona sí que mantinc que és diferent a les altres i compta amb un repartiment de campionat, no només amb dos actors sino William Hurt, Sigourney Weaver, Adrien Brody, Joaquin Phoenix...
Si amb les dues últimes ja es veia que no podia mantenir el nivell, amb “La joven del agua” (2006) és quan se li perd tot el respecte. No ho puc dir d'una altra manera: és una de les pitjors pel.lis que he vist en una sala de cine (descomptant aquelles en les que no he pogut intervenir en la tria). La presa de pèl és total i la sensació de repetició ja és excessiva. En una comunitat -ooooohhh- entra un fet insòlit de naturalesa fantàstica -oooooh- una mena de nimfa que han de protegir entre tots i ajudar a tornar a casa. Tot i comptar amb un actor que m'agrada, Paul Giamatti, la pel.li trontolla des del primer minut, ja que si gent com Mel Gibson posava en dubte l'element fantàstic, aquest l'acabava colpejant a la cara, com també a Bruce Willis, fins que acceptaven el que quedava, per impossible que semblés. En canvi, excepte Paul Giamatti, cap dels dotze o deu personatges que deambulen per la pel.li es plantegen posar en dubte ni per un moment la credibilitat de la història: "ei, això és una nimfa" i els altres "i tant! claríssim! m'ho has tret de la boca!". És absurda la facilitat per entrar en el joc que demostren i l'única veu discordant -precisament un crític de cine- és eliminada no sense abans deixar-lo en ridícul i treient-li qualsevol tipus d'empatia amb l'espectador, que és precisament el que pretén el director, que el públic es posi de la seva part i ignori els comentaris negatius de la crítica que escolta amb les seves darreres produccions, per què serà? De debò, del zero al deu per actuar sense manies li donaria un 2 amb la fredor que em dóna la distancia de no haber-la vist des de la seva estrena.
El incidente (2008) torna a plantejar un escenari similar, especialemnt si el comparem amb Señales, on un nucli reduït una familia, es veu afectada per una onada de suicidis en massa. La pel.li tampoc acaba de ser rodona, potser perquè ja cansa aquest esquema o que res no pot superar els minuts inicials de desconcert. Jo no demano un final sorpresa però sí que decau i molt el ritme a mesura que avança la pel.li, tot i que he de reconèixer que em va agradar força l'elecció "final" dels protagonistes per estar junts.
Aquesta és fluixa, tot i que no dolentíssima com l'anterior, però ja suma sis pel.lícules i evidencia que no es troba capaç de millorar el que ha fet anteriorment i només tendeix a repetir un esquema més o menys interessant; és a dir, la veu fresca i original que semblava en principi s'ha quedat embussada en una única idea.
