ELS GUIONS DE DIABLO CODY: JUNO I JENNIFER'S BODY
Diablo Cody va ser la guanyadora de l'Oscar al millor guió original fa uns anys per la pel.li "Juno", una debutant en el guió que guanya l'Oscar, tal i com va passar també amb Affleck i Damon per "El indomable will Hunting", no és pas estrany, però m'agradaria recomanar els dos treballs que té en cinema per ara (també ha treballat per a la televisió), perquè es nota un estil propi que, salvant les distàncies, em recorda Tarantino.
No és pas que sigui tan bona com ell però sí que hi ha una importància no tant en el guió o la situació sinó que carrega més en els diàlegs. Els personatges que apareixen en les seves històries podrien ser (o són) típics però, amb la majoria d'ells, quan obren la boca, notes que tenen una bona ploma darrera que s'interessa en la velocitat, ja que són dialegs ràpids, amb rèpliques enginyoses, que ataquen tòpics amb un marcat sentit de l'humor.
Com tan sols són dues pel.lícules, és fàcil veure els elements comuns, com el pes dels personatges femenins, no només com a protagonistes, els diàlegs o la construcció de la trama sobre una història típica de gènere, però penso que en el futur pot donar unes quantes pel.lis almenys prou entretingudes, així que, encara que sigui només per cridar l'atenció sobre una autora que sembla pintar bé, recomano les dues pel.lícules.
"Juno" presenta el que serà la marca de fàbrica de la seva guionista: els diàlegs. Uns diàlegs àcids per part de tots els personatges, una cosa que en cert sentit sorprèn ja que es mou en un gènere que podria ser de dubtós gust.
La trama explica la història d'una noia que es queda embarassada i decideix donar el fill en adopció, assegurant-se abans que els futurs pares estan capacitats per cuidar-lo bé. Com dic la trama ens pot portar a pensar que es tractarà d'un melodrama de llàgrima fàcil o preguntes morals sobre si és millor el desastre conegut i pròxim al possible desastre d'uns estranys. En el seu lloc, ens trobem amb una comèdia, no tant per les situacions sinó per la manera d'enfrontar-se als fets els personatges, principalment per com s'expressen. En aquest sentit, es fuig dels tòpics o directament se'n riuen d'ells, com per exemple quan es pot esperar la reacció del pare de la noia, en el moment de saber la notícia de l'embaràs, anant a buscar el xicot per escanyar-lo i com els mateixos personatges es riuen davant d'aquesta possibilitat.
Ara, potser el millor de la pel.lícula és el final, no perquè sigui especialment bo o sorprenent (Bruce Willis està mort!) sinó perquè no es queda en un còmode final feliç on tothom acaba content i servit. Especialment a les comèdies romàntiques es pot notar com no només es busca el final feliç de la parella protagonista, també que els seus ex s'ajuntin entre ells, troben parella per al personatge que només feia de graciós i si hi ha gosset/animal de companyia, al final tindrà també una parella: TOTS SÓN FELIÇOS...Evidentment no vomito per no tacar el teclat. "Juno", en canvi, malgrat la dolçor del final no resol la vida dels seus personatges, ni col.loca tot en una situació perfecta abans de baixar el teló: un final que és d'agrair i que no comento més per no espatllar-lo.
"Jennifer's Body" té una història que s'explica ràpidament: una noia és posseïda per un dimoni i atreu els nois per menjar-se'ls, cosa que sospita la seva millor amiga.
Res, és un slasher d'institut com podria ser qualsevol altre però esdevé interessant no tant per la conducció del tema (que té encerts), sinó pels bons diàlegs. És una pel.li que val la pena per com parlen els personatges, malgrat la recepta de tòpics de cine de terror amb comèdia d'institut. També adverteixo que no és una pel.lícula rodona, però sí prou entretinguda. He de reconèixer que la història avança per la línia dels tòpics més desgastats però al final està molt ben resolta. Ara,no s'ha d'agafar ni molt menys com una pel.li de terror, és una comèdia i hi ha diàlegs que no tenen desperdici per la seva acidesa, ah! I el rotllo que porta el grup de música està molt ben aconseguit.
L'estrella suposo que serà per a molts el cos de Jennifer però jo recomanaria no perdre de vista les seves paraules, la majoria de vegades que obre la boca deixa anar una salvatjada, algunes fins i tot massa exagerades, com quan està el professor comunicant que fa un any de la mort dels alumnes i que tots estan superant la tragèdia per sentir de fons, en la millor tradició dels Simpsons, un: ¡Me aburro!!!
Un altre apunt d'humor: una de les coses que resulta graciosa és que el més difícil de creure no és pas la història del dimoni, sinó que les dues protagonistes siguin amigues! Cosa de la que els mateixos personatges se'n riuen
Fora de l'humor m'han agradat alguns comentaris descarnats, completaments buits de qualsevol sentiment i en la millor tradició del que podria ser Easton Ellis o Chuck Palahniuk, evidentment dins del marc i els temes en el que s'està movent, la història d'institut amb hormones a tota vela, però trobo que és una pel.lícula molt recomenable i reafirma a Diablo cody com una guionista prou interessant
