UNA ATÍPICA RECOMANACIÓ: RADIO ENCUBIERTA
Dic atípica perquè la majoria de vegades les pel.lícules de les que parlo al bloc són les de gènere fantàstic per ser les que més em sorprenen i aquesta, si es fa una catalogació, hauríem de dir que és una comèdia musical. Que jo parli d'una pel.lícula musical fa encara més inusual la recomanació, ja que quan he jugat al joc del Buzz de música he posat de manifest la meva gran ignorància sobre aquest camp, contestant només a les preguntes que feien referència a cançons de pel.lícules
Per ser comèdia i amb la música com un dels principals atractius, no m'hauria d'haver cridat gaire l'atenció, però, per variar de tipus de pel.lícula, la vaig veure i he de reconèixer que ha estat una sorpresa agradable, això sí, sense excessos, està bé per passar una estona -fins i tot la recomanaria de sobretaula-, no es tracta de cap joia del cinema. Potser és que m'hi vaig acostar amb les expectatives molt baixes, però em va deixar un bon gust agafant-la no pas com una gran pel.lícula sinó com una comèdia amable per retre homenatge a la música i a la gent que estima la música.
Ara, no només és música, els actors semblen gaudir i molt amb els seus papers, hi ha un tros d'actor com Phillip Seymour Hoffman o el divertit comediant Rhys Ifans i, tot i tenir pocs minuts, el passat de voltes de Bill Nighy és espectacular (mentre li donin papers d'aquest tipus, se'n sortirà més que bé, com a "Love Actually"). Això no és tot, ja que també hi treuen el cap Kenneth Branagh i Emma Thompson, un bon grapat d'actors de qualitat per ser una comèdia de sobretaula.
També té història, explica com en un moment on les emissores de ràdio estan prohibides, es fa la radio des de vaixells a aigües internacionals i com el govern fa diversos intents per prohibir aquesta pràctica, fent de fil conductor l'arribada d'un noi a aquesta mena de família de locutors sonats que fan vida al mar. Evidentment l'argument no mata ni permet excessos, però es disfruta i sobretot val la pena veure la cara d'Ifans o Nighy i els enfrontaments dialèctics immadurs entre els dos locutors principals. A més d'això, un dels grans encerts és el tractament dels secundaris, ja que estan molt ben dibuixats tots ells, i tenen la seva escena de glòria, com especialment el moment il.luminat del "lelo" o qualsevol estupidesa com l'escena que estan consolant el noi sense parlar.
És gracios que aconsegueixi construir-se la pel.lícula amb una cosa molt similar a un argument i un final, malgrat que l'autèntic objectiu sigui que es llueixin els actors amb música de fons, no pas seguir un fil conductor.
Com dic, sóc un autèntic ignorant de la música però la vaig trobar prou entretinguda malgrat el meu desconeixement, així que encara que sigui per no recomanar només salvatjades, feu un cop d'ull a "radio encubierta"
