ALGUNES PINZELLADES DE L’ÚLTIM FESTIVAL DE SITGES
He tingut ja l’oportunitat de veure algunes de les pel.licules que van passar pel darrer festival de Sitges i com darrerament només parlo de futbol al blog, doncs aproftio per fer-ne algun comentari
Captifs. Explica la història d’una jove cooperant que és segrestada enmig d’una zona en conflicte amb un parell de companys, arrossegant amb ella el trauma que té amb els gossos per un assassinat que va presenciar de nena. Esperava que la pel.lícula fos més de supervivència en la fugida i d’una lluita primitiva, animal, perquè era evident que hi hauria un enfrontament amb gossos.
El resultat és força decebedor perquè avança d’una manera molt linial i és d’aquelles que notes que s’estan plantejant situacions només amb la intenció d’allargar el metratge, el que deixa un resultat global que és ben poca cosa. Típic de Sitges, pinta millor el resum que no pas el que acabes veient que s’assembla molt a coses ja vistes
Monsters. Una proposta curiosa amb una fotografia molt pròxima al documental sense ser-ho, similar a “Distrito 9” i també per tema. Una parella que es troba a Mèxic intenta tornar a Estats Units perquè están aixecant un mur de separació en l’intent d’aïllar una zona dominada per criatures gegantesques provinents de l’espai que ja provoquen el caos amb algunes incursions en terrenys habitats.
La pel.lícula és entretinguda i recomenable si no us espereu una d’aventures o acció, de fet, a mi em va agradar perquè tota l’estona el que hi havia era una lectura del tot antiheroica i la ciencia-ficció resultava més aviat una cortina de fum per tractar sobre el que acostuma a ser l’actuació dels EEUU en política exterior (atac preventiu i assumir els danys col.laterals especialment si els pateix un altre) o en polítiques d’immigració. Tot i això, té defectes, com que algunes pinzellades no són suaus sino massa evidents i el pitjor de tot, i que s’arrossega tota l’estona, com es produeix entre el previsible i el ridícul el que serà el motor de la pel.licula: l’entrada als EEUU. No vull donar massa detalls però la desesperació s’apodera dels personatges per una raó que no queda ben justificada, sembla ximple i fins i tot provocada per la seva estupidesa de manera conscient. És a dir, si diuen que l’últim vaixell del món mundial surt un dilluns al matí, no estic dormint i la nit anterior bevent, a més que miro de no agafar l’últim-últim. El problema és com dic que en cap moment ho pots oblidar, però perdonat això, resulta una força recomanable
Confessions (Kokuhaku). La millor de les tres de llarg, tot i que molts no estaran d’acord amb mi (una va marxar a dormir d’avorriment mentre jo quedava enganxat)i preferiran un producte típic de sang com Captifs o el missatge i misteri de Monsters. En aquest cas la història arrenca amb una professora que abans de deixar la seva classe diu que la seva filla petita no va morir en un accident, sinó que va ser assassinada per dos alumnes que són a classe. Amb aquesta presentació esperava una venjança sàdica tipus la coreana “Old boy” però ja us dic ara que no és el cas. La trama se centra més en les confessions dels diferents personatges per demostrar que no eren tan plans com podien semblar en un principi i aconseguir una certa sorpresa en l’espectador a mesura que avancen els minuts. Ara, fora d’això i d’un bon final, el que realment m’ha encantat d’aquesta pel.licula és la seva direcció. Pateix d’una falta de ritme o lentitud considerable que jo ja assumeixo com pròpia del cinema oriental quan tracten de drames, però són impactants les seves imatges, utiliza d’una manera espectacular molts recursos: els talls, els punts de vista dels personatges i com aquest no fa canviar els fets viscuts però sí adquireixen més sentit, la càmera lenta i especialment destacaria la fortalesa de les seves imatges, algunes com postals, unes altres impactants o la naturalitat de les obtingudes a través de reflexos, amb un efecte captivador.
Com dic la història està bé, potser seria una pel.li de sis, però amb l’estil de direcció aconsegueix un merescut notable i convertir-se en una joia per reivindicar.
