Sé que no ho hauria de fer, ja que aquest blog és molt freak i no sembla el lloc adient, però estic llegint una biografia sobre Joan Oliver, "Joan Oliver/Pere Quart" d'Ignasi Riera, l'inventor de jocs" d'Ignasi Riera, i no em resisteixo a posar el que considero un dels seus millors poemes per la senzillesa i sinceritat que transmet sense el seu punt d'humor.
De fet, sóc un profund enemic de la poesia, m'estimo més la narrativa, ja que entenc que la poesia està massa condicionada per una sèrie de tòpics temàtics (flors, enamoraments, etc) i per l'obligació de mantenir una estructura, com si fos una mena de gàbia on s'ha de mantenir allò escrit. Igualment sé que hi ha poemes que no segueixen aquestes fórmules, però tampoc acaben de despertar el meu interès.
Pere Quart, en canvi, ja des del títol de les seves obres demostra un sentit de l'humor molt propi i alhora una immesa tristesa. A través de la seva biografia es recull una sèrie de consideracions sobre la poesia concebuda com només un entreteniment que no ha de produir cap més benefici que el de perdre el temps; per això, títols com "Circumstàncies" o "tros de paper".
Tot i això, em quedo com deia més amb el seu humor que fisn i tot li va portar a ser denunciat per una serventa de la casa, ja que havia posat en lloc del bou i l'ase prescripctius del pessebre dues figuretes de gaurdies civils, ja!
Un aaltra de bona és que en un concurs literari a Josep Carner en lloc de donar-li el sobre amb el premi, dins li va posar (ell i el seu grup) la factura de la sala d'actes!
Per altra banda té aquest to melancònic amb títols com "Saló de Tardor" que es refereix a la seva etapa que considera crepuscular i sobretot el magnífic títol pel recull de poemes de l'exili "vacances pagades", quan precisament passa penalitats econòmiques i no precisament en un viatge de plaer.
No puc oblidar que fa paròdies com si fos el Buenafuente o Leslie Nielsen de poetes tan intocables com Joan Maragall o Salvador Espriu. Maragall i la seva trista vaca cega que representa Catalunya es reinventada per Pere QUart i convertida en una vaca que no deixa que nigú s'acosti a munyir-la i que acaba dient "jo sóc la vaca de la mala llet!" i Espriu amb el seu Assaig de càntic al temple on parla de "la meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria" és transformat en un càntic a la taberna, els dos llocs no mereixen el mateix respecte, o sí?
Aquest humor i entendre la poesia com un joc per passar el temps és el que es pot notar, amb una filosofia de vida marcada per l'humor i la senzillesa, a la tirallonga de monosíl.labs
Déu
I tu què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet .
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d'art. I d'or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.
Ja ha acabat el festival de Sitges i com gairebé sempre no hi estic d'acord amb els premis; per una banda la guanyadora de la secció oriental, "Dororo", té massa ingredients de sèrie B com per no pensar que hi havia res millor; en canvi la guanyadora de la secció de fantàstic, "The Fall", té estones amb un ritme massa lent i el seu marcat to infantil l'allunya en ocasions de ser una "gran" pel.lícula.
De totes maneres, aquest festival acostuma a premiar autèntics bunyols com va ser el cas de "Requiem, l'exorcisme de Micaela" que no passava de ser un producte de sobretaula amb una bona interpretació, així que tampoc és una sorpresa.
Per això, vull destacar algunes pel.lícules que per un motiu o un altre em semblen curioses, ja que algunes d'elles no tenen assegurada una arribada als circuits comercials i no han cridat potser prou l'atenció. Igualment, com encara no són disponibles i només tinc alguns comentaris o fotos per jutjar, és possible que després es revelin com a productes infames o ridículs però aqui van algunes recomanacions:
THE TRIPPER:Enmig d'un festival hippie de l'amor lliuren apareix un assassí amb destral i màscara de Ronald Reagan!
El punt de partida delirant ja encurioseix perquè promet més humor que no pas sang, però és que a més el responsable com a guionista i director és David Arquette, el policia de la sèrie "Scream", de qui diria que les seves aparicions a la majoria de pel.lícules van acompanyades d'un "aire" especial, ja que a "Nunca me han besado" o "Ravenous" sembla que tota l'estona vagi fumat i és precisament l'obra d'un fumat el que sembla aquest guió. També compta amb aparicions de la seva dona (Courtney Cox de "Friends" i "Scream") i Jason Mewes (el Jay que acompanya a "Bob el silencioso" a les pel.lis de Kevin Smith) per la qual cosa uns quants riures jo diria que estan assegurats.
L'INTERIUR:Una dona embarassada que ha perdut recentment el seu marit es veu assetjada a casa seva per una psicòtica que desitja el seu fill.
És la guanyadora en maquillatge per les escabetxines que promet i els responsables no han posat fre a la crueltat i violència seguint "Alta tensión", pel.lícula d'obligada visió. Segur que ens resultarà prou entretinguda i claustrofòbica als amants de la sang.
REC: Uns periodistes segueixen un grup de bombers que es topa amb un edifici on els seus veïns pateixen un estrany virus.
Premiada amb la millor direcció ens ofereix sang, terror i per amanir-ho crítica a la televisió actual, algú s'hi pot resistir?
MISTER LONELY:Un imitador de Michael Jackson (Diego Luna de la molt recomenable "Y tu mamá también") coneix una noia que s'assembla a Marilyn Monroe i aquesta l'introdueix en un món ple d'imitadors amb Werner Herzog o James Woods fent del Papa, ha de ser un pur deliri!
FREE JIMMY:Un grup de nois decideix alliberar del circ un elefant addicte a les pastilles.
Poca-soltada total que uneix dos productes tan antagònics com són "Liberad a willy" i "Trainspostting"; encara que sigui dolenta només per veure com pot degenerar aquest argument, jo no me la perdria.
LOS CRONOCRÍMENES: Enmig del bosc un home veu un assassinat i casualment es trobarà amb una màquina del temps que farà que la situació es compliqui encara més.
Producte espanyol que es converteix en un trencaclosques sobre els viatges en els temps, per als amants de la ciencia-ficció... Només espero que tinguin un mínim de justificació, ja que pels comentaris sembla que es troba la màquina abandonada en un jardí, vaja, com si s'hagués caigut d'una butxaca.
THE SIGNAL:tres històries sobre com un estrany senyal emès per la televisió provoca atacs d'histèria i paranoia, fins transformar els infectats en brutals assassins.
Pot anar cap als tòpics més comuns com si fossin zombies o ser una mica més originals i explorar la violència...Ho haurem de descobrir!
GLORY TO THE FILMMAKER:Un director es troba amb problemes creatius ja que cap gènere li acaba de fer el pes.
Aquest punt de partida serveix a Takeshi Kitano per viatjar a través de les diferents propostes de cinema (comèdia, acció, terror) revisitades amb un humor molt pròxim al seu antic programa: Humor amarillo! En lloc d'un David Lynch com el seu anterior treball, "Takeshis", sembla que ens porti un producte molt apte per tots els públics
DEATHNOTE: Un noi troba un quadern demoníac amb el qual es pot matar algú només escrivint-hi el nom.
Pot semblar un punt de partida molt pròxim al terror japonès tipus "Llamada pérdida" però la idea no es desenvolupa cap aquesta banda sinó que el noi es converteix en una mena d'executor de delinqüents i es justifica amb aparicions televisives; a més, la història s'acosta més cap el gènere policíac seguint l'investigador encarregat del cas
Per sort algunes les disfrutarem sense gaires problemes per ser espanyoles ("Rec" o "Los cronocrímenes") o venir recolzades per un directpor de prestigi (Glory tot the filmmaker), també és possible que pel seu enfocament comercial arribin a les pantalles "Deathnote" i "The signal" o ajudades pels premis "L'interiur"; les altres, en canvi, tenen molts números per acabar a les nostres pantalles per mitjans menys usuals...
Potser el títol no diu gaire, a més amb quatre imatges podem pensar-nos que estem davant d'una pel.lícula de jovenets a l'institut o fins i tot d'un capítol llarg de "Dawson, crece!" o similars, doncs no. Brick és una pel.lícula que hauriem d'etiquetar com pur cinema negre si no fos perquè els seus protagonistes no són actors de quaranta anys en bars amb fum i alcohol dins del blanc i negre clàssic. Aquí hi ha el primer encert de la pel.lícula, trasllada tos els elements propis del cinema negre (dona fatal, tipus durs, enganys i encàrrecs misteriosos) al més pur estil Raymond Chandler a un institut que podria ser perfectament el paisatge de "Smallville" o "The OC".
La història explica com Brendan està deprimit i s'aparta de tothom perquè la seva nòvia l'ha deixat i es troba ficada al món de les drogues;de sobte, rep una trucada misteriosa d'ella demanat-li ajuda, un cop que la troba s'excusa dient que no és res i que no el vol tornar a veure. Posteriorment, Brendan troba el seu cos mort i decideix amagar-lo per trobar-ne el responsable.
Com he insistit altres vegades en el metratge no oblidaré que dura 110 minuts però són plenament justificats, ja que cada descobriment en la trama o cada secret revelat per un personatge no es pot entendre sense el pas anterior, no tens la sensació que nomes s'allargui i prou.
Es pot pensar que el fet d'ambientar-la a l'institut desvirtua la trama o és com un "efecte especial" per distreure la manca d'enginy al guió (no és casualitat que ara es publicitin més el que s'ha aconseguit en FX que no pas el guió): en absolut, la història funciona de forma perfecta com hauria estat si s'hagués triat una ambientació més convencional, però aquí guanya originalitat pel medi triat i per algunes situacions que surten afavorides amb l'humor que provoca el propi context.
Destacaria a més l'elegància de la direcció ja que sap donar el ritme adequat accelerant només en ocasions molt puntuals i la resta segueix la lentitud del fum de la cigarreta tan característica del cinema negre.
Per encara animar més a la seva visió diré que és una pel.lícula que demana un espectador atent (no he volgut dir "intel.ligent" però sí que s'hi esforci) ja que com a "La dalia negra" has de saber seguir la trama només pel nom de qui estan parlant i he d'afegir que en algunes escenes els diàlegs estan tan ben cuidats que sembla que ens anem cap a un Shakespeare, tot i que els alterna amb diàlegs més durs i senzills.
En destaco dues escenes (a més de l'excel.lent final), dues de les "baralles" estan fetes amb una extrema senzillesa i alhora impacte que resulten molt aconseguides: la primera tot i que no arriba a baralla amb el camell i com amenaça els seus guardaespatlles; i la segona, la del sorprenent enfrontament amb l'esportista... Totes dues són sorprenents en la seva resolució,i no dono més detalls que s'ha de veure!
En resum "Brick" és una curiosa barreja que no defraudarà als seguidors de pel.lícules d'intriga si saben superar qualsevol prejudici però que, a més, com a exercici d'estil resulta d'allò més interessant. Una joia molt recomenable
Per cert els seguidors de "Heroes" trobareu alguna cara coneguda!
Un any més la marató de sitges a l'Auditori va triar unes pel.lícules que s'allunyaven de la sang i fetge que un pot tenir com a imatge preconcebuda i va presentar tres pel.lícules que entren, del tot o només una mica, en el gènere que s'ha de definir com a fantàstic.
La primera va ser "Dororo" una pel.lícula de 135 minuts sobre un senyor de la guerra japonès que ven el cos del seu fill a 48 dimonis, temps després el noi es dedica a eliminar els dimonis per anar recuperant les parts perdudes.
L'arrencada és prou interessant però després perd força i la mateixa pel.lícula sembla
dubtar cap a on anar, com en un inici que pretén seguir la tria de colors exagerada com "Hero" o "La casa de las Dagas voladoras" (de fet passejant per la platja et passaven paperets anunciant-la amb la mítica frase "de los creadores de ..." i esmentaven aquestes dues) però se n'oblida a estones i només recupera l'impacte de colors en algunes escenes concretes.
L'aventura deriva ràpidament a una sèrie de batalles que no semblen aportar res (tret de l'única explicada amb detall a la casa de la papallona) que l'aproxima més a una pel.lícula de sèrieB d'espases amb trets de power rangers fins presentar-nos algunes imatges que beuen directament de la presentació com una vinyeta panoràmica del manga que estem llegint.
"Dororo" ha guanyat el premi de la secció oriental al festival, ja que tret del seu excés de metratge i algunes batalles o monstres més aviat decebedors, en conjunt fa un relat entretingut i que se salva per un bon inici i un sentit de l'humor que no abandona fins el cop final.
Fora de concurs es va presentar "1408" on Jhon Cusack interpreta un cínic escriptor de
relats paranormals que arriba a l'habitació 1408 d'un hotel per escriure sobre els fenòmens que s'hi succeixen...D'aquesta explicaré molt poc ja que arribarà als circuits comercials, només dic que té una arrencada genial i destaco dues escenes de bons ensurts i bogeria com és quan veu un home a la finestra del davant i intenta demanar-li ajuda i el passeig per la cornisa per arribar a la finestra de l'altra habitació.
Aquesta pel.lícula no és una exhibició d'originalitat, ja que és recorregut pèls llocs
comuns les cases encantades, creuada amb alguna història de "Cuentos asombrosos", però això no treu que sigui un producte per l'entreteniment perfectament fet, aquí està el seu encert en cap moment es fa llarga ni avorrida, aconsegueix escenes impactants i una bona dosis d'ensurts i una interpretació excel.lent per part del seu protagonista (ho sento però soc una gran fan de Cusack des de "Medianoche en el jardin del bien y el mal")...Què més se li pot demanar?
Tot i ser la més comercial és la que més em va agradar... I després diuen que tinc un gust estrany!
Per últim vam veure "The fall" una coproducció anglo-americana-hindú que va guanyar el premi a la millor pel.lícula en la secció de fantàstic. Explica com es coneixen als anys vint en un hospital un especialista de cinema que no es pot moure del llit per una caiguda i una nena que el visita perquè li expliqui un conte.
La història ens connecta amb altres com "el Laberinto del Fauno" on la realitat i la ficció del conte es confonen però aquí l'element infantil és molt més acusat, ja que no es tracta d'un conte de terror com podia ser el del Fauno sino un relat sobre pirates, bandits i viatges que ens recorda en més d'una ocasió a "la liga los hombres extraordinarios" que no pas a una història de terror.
L'encert de la pel.lícula és mostrar com l'estat d'ànim i la situació del narrador es va
filtrant de mica en mica en allò que explica; a més, l'apartat visual és excel.lent ja que el conte permet presentar paratges exòtics com l'illa papallona o el laberint i mostar uns
colors tan vius que en qualsevol altre context serien exagerats. "The Fall", això sí, té estones en les que el ritme decau i on l'exagerada senzillesa del conte infantil pot allunyar a possibles espectadors. Als retrets, li hauríem de sumar que fa el contrari de les dues anteriors ja que l'arrencada és lenta tot i que el final melancònic deixa molt bon gust. Molt recomenable per als admiradors dels contes estil Neil Gaiman!
En resum, una marató sense sang i amb només una pel.li de terror que va tenir l'encert de tornar a explicar històries molt diferents entre si, una bona tria!
Aprofitant l'aturada de la lliga perquè arriba la "roja" perdeixar-nos sense futbol de veritat, ja es poden fer algunes valoracions de la lliga.
La veritat és que s'assembla molt al final de la lliga passada, el Barça transmetent més seguretat però amb pitjors resultats (els empats han estat contra equips fluixos com Osasuna i Racing) i en canvi el Madrid amb pinta de perdre o empatar gairebé tots els partits (fins i tot el 2-0 del Recre semblava que acabaria en empat) per acabar guanyant-los.
De totes maneres ja s'ha obert una diferència entre aquests dos i la resta, i sembla que es mantindrà ja que els immediats seguidors no prometen regularitat.
El Vila-real està funcionant bé, tot i que podia pagar la marxa de Forlan (a la de Riquelme ja s'hi havia acostumat) han tingut l'encert de fitxar Rossi, que no sembla res de l'altre dijous però tenir un davanter encertat és suficient distanciar-se dels equips de baix.
El València no es distingeix gaire, per no dir gens, de la temporada anterior: bons jugadors que fan dos partits bons i un de dolent; en tot cas, l'ambient que hi ha en contra de l'entrenador és l'ideal perquè només que un jugador s'hi vulgui enfrontar o es fallin dos partits consecutius, s'acabi generant un seguit de mals resultats per despenjar-se d'alguna cosa més que una bona classificació.
L'Espanyol és el següent classificat i no em sorprendria que acabés així, perquè no és que tingui un equip molt millor que l'any anterior, és que hi ha massa rivals en mal estat. Si no comença a ficar-se en temes estranys (guerres internes dels jugadors, fer el llit a l'entrenador) no diré que acabarà en zona champions però sí que el poso com a ferm candidat a la UEFA.
Segueix l'atlético de Madrid que també vol fer com tots els altres anys, prometre més que fer; tot i que al final el més probable és que acabi en bona posició si fa no fa pel mateix que explicava a propòsit de l'espanyol.
Per últim, destacaria dos equips en situacions similars, el Sevilla (15è) i el Getafe (19è). Després de dues temporades a molt bon nivell estan caient de forma exagerada. Per mi són dos equips que estan canviant de cicle i això sumat a l'aventura europea els fara oblidar-se d'uns quants punts a la lliga, el que probablement els deixarà fora d'europa per l'any següent.
Ja per tancar, la part de baix està apretada, entre el desè i el dissetè només hi ha un partit de diferència, tot i que dos dels que ocupen plaça de descens (Valladolid i Levante) tenen molts números per no abandonar-les; el tercer, el Getafe, encara pot ser que aixequi prou el vol per no perdre la categoria.
Igualment, són només 7 jornades de 38, però és un moment interessant per llançar-se a la piscina, ja que les diferències són poques i d'aquí a uns mesos veurem encerts i errors en les previsions...I si no, només cal mirar els comentaris al fils anteriors sobre què passaria amb Capello o la seguretat del Barça com a campió de lliga!
