Davant de la baixa forma o la falta d'implicació del brasiler dimarts passat no va ser titular a la champions i es debat si se l'ha de seure a la banqueta o fins i tot traspassar-lo a l'hivern.
La primera cosa que vull dir és que si el barça es permet el "luxe" de seure Ronaldinho és perquè aquest any tenim un Iniesta enorme i l'aportació dels dos joves Bojan i Dosantos; si no fos per aquests tres ja dic ara que fins i tot farien com al futbol americà i el treurien només per xutar les faltes!No oblidem que una de les darreres victòries, contra el Betis, precisament dos dels tres gols van venir a pilota aturada per part del brasiler.
Jo sóc del parer que se l'ha de seure però no com a "càstig" sino simplement perquè hi ha altres companys que ho estan fent millor, el problema de Ronaldinho no ´és de qualitat, és de participació, salvant les distàncies em recorda aqueslls partits del madrid on acabaves dient "però Raul està jugant?" ja que ni el veies o per tocar una pilota a la banda podies confondre'l amb qualsevol altre jugador.
Ara bé, com dic, no ha de ser un càstig, Ronaldinho s'ha de recuperar pel barça i és una qüestió en la qual el mateix jugador hi ha de participar, ha de veure que això d'amagar-se al gimnàs l'està perjudicant, com quan comença a aguantar la pilota i retrocedir: d'ell s'espera un joc ofensiu i arriscat, no pas que jugui a les bandes o faci sempre pasades al buit (que en la majoria d'ocasions són més fàcils pel porter o la defensa i pel company són gairebé un miracle d'arribar-hi) a l'espera que algú faci una falta per poder llançar-la. Amb Assunçao o Beckham es deia que no valia la pena tenir un jugador només per llançar faltes, és preocupant que Ronaldinho pugui arribar al mateix punt...Per tot això, em sembla bé que Rikjaard aposti per altres jugadors que aporten més durant més minuts, per mi al madrid de galàctics com Ronaldo o Zidane qui més valia la pena era Figo perquè el veies jugant almenys 75 minuts i en canvi els altres com a molt apareixien tres cops.
Però no vull dir que no vagi convovcat, com amb el Recreativo, al contrari, que s'impliqui amb l'equip i acabi com el dimarts, jugant mitja hora o quinze minuts fins que se'l vegi de nou bé.
Per això, em sembla un mal acudit dir de vendre'l al desembre, tot i que es digui que hi ha una oferta del chelsea amb pasta i Ballack. S'ha d'espèrar al final de juny i llavors veure si hi ha un canvi o no, no és el mateix cas de Ronaldo al madrid que afectava negativament al vestuari i no jugava, o un Rivaldo que ja es veu que no pot donar més d'un any. Si hi ha una oferta, l'interessat la tornarà a plantejar al juny. Malgrat això continuo poensant que és recuperable, però si la cosa no canvia a mi el canvi amb el chelsea em sembla perfecte ja que m'encanta Ballack!
The Fountain és una pel.lícula que explica la recerca de la immortalitat en tres moments diferents, al segle XVI un conqueridor al Nou Món, a l'actualitat un ciéntific, Tom Creo, que busca una cura que permeti salvar la seva dona d'un càncer i al segle XXVI una mena de viatger que va per l'espai dins d'una bombolla amb el que se suposa l'arbre de la vida.
Les tres històries estan relacionades i el seu protagonista sempre és Hugh Jackman amb la seva estimada interpretada per Rachel Weiz.
La història es desenvolupa amb uns excessos de grandiositat i una pretès esperit críptic, principalment en la història situada al futur, que fa que tot i durar només 90 minuts acabis amb la impresió d'haver vist una pel.li de més de dues hores.
No hem d'oblidar que el seu director és Darren Arofnosky, responsable de "Pi" història en blanc i negre sobre el què pot succeir si es descobreix el valor sencer del 3,1416 (sí, tal com sona). Qui l'hagi vist ja sabrà que no és una pel.li fàcil i no només perquè sigui un exercici mig amateur de cinema independent... És perquè no s'aguanta i acabes dient ves-te'n a la "piiiiiii" merda!
La següent obra d'Arofnosky, en canvi, és un producte molt més fàcil de digerir "Réquiem por un sueño", que explica la caiguda i degradació d'un addicte a les drogues (un bon complement per "Trainspotting"); tot i això, Arofnosky no deixava d'incloure algunes càrregues amb profunditat com les que feien referència a la vida més "estable" i a d'altres addiccions com la televisió.
Així que, després d'una història enrevessada i una més senzilla, sembla que opta per les dues coses alhora a "The Fountain" amb estones de gran impacte visual però gairebé incomprensibles i una història diguem que més linial o convencional.
Igualment, crec que si s'agafa amb bona predisposició és molt recomanable ja que serà una pel.lícula que ens obligarà a pensar i continuarem intentant lligar les peces un cop acabada, intentant fer un mapa del que hem entès. No hem d'oblidar que això escasseja al cinema actual de consum ràpid i d'impacte només visual amb els efectes especials.
Tot i això, en l'aspecte més tècnic el director igualment no deixa lloc al dubte de com sap jugar amb els colors, el paper de la música, la llum i la manera de posar la camèra perquè aquests elements es relacionin amb el treball dels actors. A més, és un producte estrany no per ser una mostra de cinema d'autor sinó per poder comptar malgrat això amb dons bons actors (ell no és només Lobezno i ella fa alguna cosa més que cridar "Riiiiiiiiiick" a "La momia") i uns mitjans necessaris per ambientar les èpoquès en les que transcorre la història.
Personalment crec que Arofnosky també intenta fer un joc de gèneres literaris amb la mateixa pel.lícula, ja que la història del conqueridor seria explicada com un conte amb les aventures més pròpies del folletí o la tradició oral; la història al temps actual seria un drama amb una estructura més clàssica com si es tractés d'una novel.la i finalment la història del futur seria una mena de poesia on la importància recau en els símbols i com s'està expressant i sentint allò que s'explica i no pas quina cosa s'està explicant.
Per tancar, faré una cosa que no acostumo a fer i es rebentar la pel.lícula amb la meva interpretació, així que si teniu intenció de veure-la potser és millor que no ho llegiu.
Tot i el que he escrit, per mi només hi ha dues històries ja que el personatge del futur i el de l'actualitat és el mateix, només que en moments diferents. En algunes crítiques veuen aquesta història com una metàfora o un somni del Tom Creo actual, jo crec que aquesta visió no acompanya un personatge que s'ha mostrat del tot agnòstic i incapaç de creure en aquell moment en una vida després de la mort, ja que aquesta és només una malaltia. Més aviat penso que Creo, a través de la seva recerca, ha aconseguit la immortalitat i recrear o recuperar l'arbre, però no ha pogut recuperar Izzy, per la qual cosa decideix morir, l'única via que troba per poder estar eternament amb ella. Però abans de fer-ho, acaba la història de la novel.la d'Izzy amb la seva participació, ja que arriba a aparèixer amb l'aspecte actual en el temple del segle XVI, és ell qui acaba la història, no pas el Tom Creo del temps actual. Un cop que l'ha acabat, pot tancar totalment el cercle dirigint-se a l'estrella que ella li havia explicat, com a font d'una nova vida, ja que amb el temps transcorregut sí que creu en una altra existència que li permet finalment reunir-se amb Izzy, acceptada ja la mortalitat, tal i com havia fet abans ella.
En resum, una pel.lícula que no és rodona però molt recomanable si estem preparats per una mica d'espessor, és a dir, s'ha de triar bé el moment adient per veure-la.
