Diablo Cody va ser la guanyadora de l'Oscar al millor guió original fa uns anys per la pel.li "Juno", una debutant en el guió que guanya l'Oscar, tal i com va passar també amb Affleck i Damon per "El indomable will Hunting", no és pas estrany, però m'agradaria recomanar els dos treballs que té en cinema per ara (també ha treballat per a la televisió), perquè es nota un estil propi que, salvant les distàncies, em recorda Tarantino.
No és pas que sigui tan bona com ell però sí que hi ha una importància no tant en el guió o la situació sinó que carrega més en els diàlegs. Els personatges que apareixen en les seves històries podrien ser (o són) típics però, amb la majoria d'ells, quan obren la boca, notes que tenen una bona ploma darrera que s'interessa en la velocitat, ja que són dialegs ràpids, amb rèpliques enginyoses, que ataquen tòpics amb un marcat sentit de l'humor.
Com tan sols són dues pel.lícules, és fàcil veure els elements comuns, com el pes dels personatges femenins, no només com a protagonistes, els diàlegs o la construcció de la trama sobre una història típica de gènere, però penso que en el futur pot donar unes quantes pel.lis almenys prou entretingudes, així que, encara que sigui només per cridar l'atenció sobre una autora que sembla pintar bé, recomano les dues pel.lícules.
"Juno" presenta el que serà la marca de fàbrica de la seva guionista: els diàlegs. Uns diàlegs àcids per part de tots els personatges, una cosa que en cert sentit sorprèn ja que es mou en un gènere que podria ser de dubtós gust.
La trama explica la història d'una noia que es queda embarassada i decideix donar el fill en adopció, assegurant-se abans que els futurs pares estan capacitats per cuidar-lo bé. Com dic la trama ens pot portar a pensar que es tractarà d'un melodrama de llàgrima fàcil o preguntes morals sobre si és millor el desastre conegut i pròxim al possible desastre d'uns estranys. En el seu lloc, ens trobem amb una comèdia, no tant per les situacions sinó per la manera d'enfrontar-se als fets els personatges, principalment per com s'expressen. En aquest sentit, es fuig dels tòpics o directament se'n riuen d'ells, com per exemple quan es pot esperar la reacció del pare de la noia, en el moment de saber la notícia de l'embaràs, anant a buscar el xicot per escanyar-lo i com els mateixos personatges es riuen davant d'aquesta possibilitat.
Ara, potser el millor de la pel.lícula és el final, no perquè sigui especialment bo o sorprenent (Bruce Willis està mort!) sinó perquè no es queda en un còmode final feliç on tothom acaba content i servit. Especialment a les comèdies romàntiques es pot notar com no només es busca el final feliç de la parella protagonista, també que els seus ex s'ajuntin entre ells, troben parella per al personatge que només feia de graciós i si hi ha gosset/animal de companyia, al final tindrà també una parella: TOTS SÓN FELIÇOS...Evidentment no vomito per no tacar el teclat. "Juno", en canvi, malgrat la dolçor del final no resol la vida dels seus personatges, ni col.loca tot en una situació perfecta abans de baixar el teló: un final que és d'agrair i que no comento més per no espatllar-lo.
"Jennifer's Body" té una història que s'explica ràpidament: una noia és posseïda per un dimoni i atreu els nois per menjar-se'ls, cosa que sospita la seva millor amiga.
Res, és un slasher d'institut com podria ser qualsevol altre però esdevé interessant no tant per la conducció del tema (que té encerts), sinó pels bons diàlegs. És una pel.li que val la pena per com parlen els personatges, malgrat la recepta de tòpics de cine de terror amb comèdia d'institut. També adverteixo que no és una pel.lícula rodona, però sí prou entretinguda. He de reconèixer que la història avança per la línia dels tòpics més desgastats però al final està molt ben resolta. Ara,no s'ha d'agafar ni molt menys com una pel.li de terror, és una comèdia i hi ha diàlegs que no tenen desperdici per la seva acidesa, ah! I el rotllo que porta el grup de música està molt ben aconseguit.
L'estrella suposo que serà per a molts el cos de Jennifer però jo recomanaria no perdre de vista les seves paraules, la majoria de vegades que obre la boca deixa anar una salvatjada, algunes fins i tot massa exagerades, com quan està el professor comunicant que fa un any de la mort dels alumnes i que tots estan superant la tragèdia per sentir de fons, en la millor tradició dels Simpsons, un: ¡Me aburro!!!
Un altre apunt d'humor: una de les coses que resulta graciosa és que el més difícil de creure no és pas la història del dimoni, sinó que les dues protagonistes siguin amigues! Cosa de la que els mateixos personatges se'n riuen
Fora de l'humor m'han agradat alguns comentaris descarnats, completaments buits de qualsevol sentiment i en la millor tradició del que podria ser Easton Ellis o Chuck Palahniuk, evidentment dins del marc i els temes en el que s'està movent, la història d'institut amb hormones a tota vela, però trobo que és una pel.lícula molt recomenable i reafirma a Diablo cody com una guionista prou interessant
Torno a no tenir idees sobre què escriure, així que recolliré dues curiositats molt agradables: dos anuncis.
Com es pot notar sóc un autèntic malalt del futbol i per això la poca televisió que veig és durant la retransmissió dels partits on els productes que s'anuncien ja busquen l'audiència d'aquell moment i hi ha dos anuncis que ara mateix em resulten espectaculars, cadascú amb les seves coses.
He de dir que tots dos són de cervesa, Heyneken i Estrella, però puc ben assegurar que no m'han vingut pas ganes de beure'n, ja que la considero una de les begudes més repugnants, pitjor que la coca-cola esbravada o marca "Dia", que ja és dir!
L'anunci de Heyneken és genial per com en només 40 segons deixa anar un munt d'acudits sobre les cerimònies del futbol i els seus aficionats. Comença amb l'entrada al que se suposa un camp però ja deixa anar un primer acudit perquè un dels que hi entra amb la samarreta de l'equip porta xancles, i resulta que estan entrant en un bar amb la televisió enorme al fons com si fos el camp. Tots porten la samarreta amb el nom com si anessin a fer un partit oficial, fins i tot el "capità" dóna la mà al cambrer com si fos l'àrbitre o clava una mirada al membre més distret perquè estigui concentrat, però
el punt que em fa descargolar és veure que surt l'alineació amb els noms a un costat de la pantalla per seguidament posar la seva distribució al camp, perdó a les cadires.
És un anunci senzill, sense efectes ni o cançoneta de moda, però fet amb molta gràcia i pensat per/a malalts de futbol.
Deixo aquí l'enllaç per si no l'heu disfrutat
http://www.youtube.com/watch?v=LN52WHizgsc&feature=related
L'altre és ben diferent ... "un equip de futbol, va ser el centre del món i quin és el secret, es preguntava tothom"
A través d'algunes cares conegudes i unes altres que no, es parla del barça i del que suposa especialment el triomf d'haver fet la conquesta de tots els títols, no com ho fan "els altres" sinó per fer bé la "feina". Aquí toca la fibra sensible del blaugrana per veure que no només s'ha guanyat sinó que s'ha fet amb els trets propis de la seva essència, fent les coses bé, amb bon joc, donant espectacle, no només resultats, i especialment amb feina, una cosa "nostra". Encara penso el goig que feia pensar que es guanyava la copa d'europa amb vuit jugadors de casa, fets aquí. Suposo que sona ximple però és un anunci senzill amb molt encant i una identificació un lloc-el seu equip de futbol
que pocs clubs, per no dir-ne cap, podrien fer.
Deixo l'enllaç per disfrutar-lo
http://www.youtube.com/watch?v=vkS7yPd8_KA
Ara, després de veure'l un parell de vegades, el complement perfecte és la paròdia que en van fer a Crackòvia, un equip de futbol va ser la riota del món
http://www.youtube.com/watch?v=IdOgJSA_Vdc
Ahhhhhhhhh!!Les vacances, temps de relax i de veure pel.lícules, com no!Deixo aquí el resum i la no/sí recomanació:
Redacted: Brian de Palma juga a contar una història amb només les càmeres que capturen els personatges per mostrar com la guerra fa sortir la pitjor part de tothom, un artifici que als quinze minuts ja ni tan sols adverteixes.
NO la recomano per fàcil, típica i no molt allunyada d'una història similar seva "Corazones de hierro", molt superior en tot; també recorda a estones "Jarhead, el infierno espera", infinitament superior. De Palma torna a decebre amb els seus jocs de miralls com passava a "Femme fatale", que es busqui un bon guió i es deixi de tonteries
San Valentín sangriento: un miner en coma es desperta després d'un accident i es presenta a la part de la mina on hi ha una festa per eliminar jovenets, sembla ser detingut, però anys després tornen els assassinats .
NO la recomano per ser la típica pel.lícula slasher amb l'únic interès d'escenes amb 3D que prova a jugar als sospitosos contínuament, en la línia d'Scream. Res de nou
Rec2: un grup de policies entra minuts després del setge a l'edifici de la primera pel.lícula on els infectats volten.
NO la recomano perquè no proposa res de nou, aprofita el que ja havíem vist i en cap moment aconsegueix ni tan sols ser a l'altura de l'anterior, ja no dic superar-la. Sembla una búsqueda comercial en pla de franquícia i prou
La huérfana. Un matrimoni amb dos fills que ha perdut un altre que esperaven, decideixen adoptar una nena que és extremadament intel.ligent i que serà dolenta, oooooooohhhh
NO la recomano perquè tal i com resumeixo és com les de "vecina mortal" i similars de sobretaula a Antena3, els únics apectes positius són la justificació de l'estranyesa de la nena i Peter Saarsgad que sempre està genial, com a "Jarhead" o "El precio de la verdad"
Ágora. Alejandro Amenábar fa un excel.lent exercici tècnic per arriscar-se amb un nou gènere per a ell com és el de romans, però la pel.lícula resulta sonsa, tediosa i poc atractiva, es nota la intenció de parlar de com els antics amics es retroben al cap dels anys en situacions ben diferents, com a Ben-Hur, però no aconsegueix tenir-te lligat a la història.
NO la recomano, només se salva per demostrar que Amenábar és un bon realitzador sigui quin sigui el gènere, però la història adoleix per falta d'interès o connexió...Falta de ritme? No ho sé, però no enganxa
Crows Zero: pel.lícula de baralles entre bandes pel control d'un institut i amb els jakuza de fons feta pel marcià prolífic Takashi Miike, que només té una mica d'humor i evidentment les seves baralles.
NO la recomano, es fa massa llarga (dues hores) pel poc que té per oferir
La señal: cinema negre argentí amb els personatges habituals interpretats per Ricardo darín i Diego Peretti... Fins aquí, no té més per explicar perquè no sap oferir res més que un ambient i tòpics
NO la recomano perquè tenia prou elements per apuntar alguna cosa més en lloc de conformar-se amb el detectiu en problemes, el detectiu sense diners, la femme fatal mal casada, etc
Destino Final4: com a les parts anteriors, una visió permet evitar la mort d'un grup d'amics i la mort anirà perseguint aquest grup de manera rocambolesca.
SÍ i NO la recomano, a veure, és entretinguda per la situació i es fa amena, però no se separa ni una línia dels encerts de les parts anteriors, si no has vist les parts anteriors, està bé
Gritos en el pasillo: la història explica com un manicomi contracta un dibuixant perquè alegri els passadissos com si fossin els contes que ell fa, només que hi ha un passadís amb massa soroll i completament apagat... Ah!Però no he dit el més important, la pel.li no és amb actors, és amb cacauets!!!!
SÍ la recomano per ser un exercici d'animació molt tradicional i la sensació d'incomoditat que desperta el fet de pensar com es podria estar arraulit al sofà en determinades escenes si fos d'imatge real, una història per a no dormir amb cacauets
Los sustitutos: al futur tothom es queda a casa i es passeja connectat a un cos sintètic molt més perfecte i segur. La trama arrenca quan es produeix un assassinat a través d'un sustitut de qui el condueix, cosa que fins el moment estava totalment descartada i s'usen precisament per aixó, però a més la víctima és pròxima a l'inventor dels sustituts
SÍ la recomano perquè té ritme i trama, tot i que resulta a estones massa fàcil o decebedora per optar per solucions senzilles, com el desenllaç; en lloc d'aprofundir més en el seu propi plantejament, navega massa estona cap a l'acció més policíaca
Anticristo: de Lars Von Trier, el responsable del dogma fa una pel.lícula a estones avorrida, excessivament pretenciosa i amb un símbolisme gens subtil. Malgrat tot això, aconsegueix algunes seqüències memorables i fa tremolar la idea que un dia decideixi fer una pe.li d'autèntic terror ja que aquesta nómes es queda a mig camí amb el drama.
SÍ la recomano encara que sigui només per a curiosos cinèfils, no pas perquè sigui una pel.licula rodona.
The chaser: pel.lícula koreana amb el seu costat violent que l'emparenta a "Old Boy" i prou entretinguda. Un expolicia que exerceix de proxeneta, segueix el que creu un robatori de noies per part d'una banda rival per trobar-se amb un assassí en sèrie.
SÍ la recomano pel retrat que fa de les misèries dels personatges i dels seus fracassos, ja que els errors humans semblen encadenar-se per mostrar que tots són patètics i imperfectes
Pandorum: doncs malgrat tenir a aquest fil gent com Bruce Willis, Brian de Palma, Balagueró o Lars Von Trier aquesta és la pel.li que més favorablement m'ha sorprès ("The chaser" ja esperava que tingués bon nivell). En una enorme nau un soldat desperta desorientat per la hibernacio i amb llacunes a la seva memòria sobre on van i què ha passat, a més hi ha unes estranyes criatures corrent per la nau.
SÍ la recomano perquè és d'aquelles pel.lis que no s'ha d'explicar, ja que precisament el que més m'ha agradat és com anava sumant subtrames, es podia haver quedat en nomes una història tipus aliens o de ciencia-ficcio i opta per anar afegint propostes, molt recomenable, especialment per la vessant de la ciencia-ficció i no tant per la del terror
Bé, derrotat en el comput global, només cinc recomanacions
Com sembla que continua endavant el barça, segueixo amb el que ha de ser l'últim fil, com l'any passat i tant de bo tingui el mateix final, sobre la champions.
En una banda han quedat emparellats l'Inter de Milà amb el Barça. És un partit per patir, tot i que el barça no va perdre als dos enfrontaments de la lligueta (0-0 allà i 2-0 aquí) crec que serà un partit on pesaran els errors. M'explico, l'Inter s'ha acostumat a guanyar amb el mínim i defensar el resultat, tal i com van fer amb el Chelsea (guanyen d'un gol els dos partits però enganya ja que a Stamford Bridge és a les acaballes del partit) i amb el CSKA, per la qual cosa si el barça no aconsegueix matar el partit, o encaixés un gol primer, el partit es faria molt difícil, perquè aquests es tanquen, treuen davanters del camp i, si cal, posen dos porters en lloc de migcampistes creatius per mantenir la pilota.
Pel que s'ha vist als partits anteriors, espero que guanyi el barça i després de fer 4 a l'Arsenal a la tornada i l'espectacle dels primers minuts a l'Emirates, em sembla que es mereix més ser a la final que no pas l'Inter, però és del tot merescut ser entre els quatre millors d'Europa per part dels dos equips.
Queden pel record els quatre gols de Messi i que Wenger el definís com un jugador de playstation, un home que va dir que el Madrid celebra fixatges en lloc de títols.
A l'altra banda trobem el Lyo que penso que s'ha vist afavorit pel sorteig, ja que en un enfrontament amb Bayern o Manchester serien fora ja de la competició, però ha estat recompensat pel fet de fer un gran esforç enfront del Madrid amb l'arribada a semifinals.
Un altre que també s'ha vist afavorit per l'atzar és el Bayern de Munich, ja que va passar per sobre la Fiorentina amb un gol de klose en evident fora de joc per metres i ara, amb el Manchester, ha tingut la sort de veure com Rooney es lesionava als dos partits. No ho dic només perquè perden el seu millor jugador (cosa que també podria dir del cska) sinó per com aquesta pèrdua ha afectat animicament l'equip anglès, un fet que ja es va notar a la Premier amb el partit Manchester-Chelsea. El Manchester l'any passat s'havia acostumat a confiar molt en la pòlvora dels seus tres puntes Rooney-Tévez-Ronaldo i aquest any, amb la marxa de dos, tot el pes queia en Wayne Rooney que ha sabut sortir-se'n més que bé, però perdre'l en un moment clau i a mes amb la derrota de l'anada, ha converitt la seva baixa en un cop anímic per al seu equip. Penso que Fergusson a la tornada va voler reduir aquest cop fent-lo jugar tot i no estar en bones condicions i això es va notar, ja que amb ell al camp estaven classificats.
En tot cas, aquesta eliminatòria no deixa lloc a dubtes, passarà el Bayern, el Lyo és un equip mitjanet i ja ha arribat prou lluny
Deixo aquí els calendaris dels partits.
20 d'abril Inter de Milà-Barça La1
21 d'abril Bayern de Munich-Lyo TV3
27 d'abril Lyo-Bayern de Munich La1
28 d'abril Barça-Inter de Milà TV3
Espero que es produeixi la final més justa i espectacular: Barça-Bayern, un partit difícil per al Barça ja que com comentava al fil anterior el tipus de joc dels alemanys és el que més mal fa al barça, arrencades ràpides i excés de contundència per part dels defenses.
