Torno a omplir el bloc amb el sorteig del dia 18 a les dotze de quarts de final de la copa d’Europa.
És un sorteig que pot resultar dur, perquè hi ha només dos equips que són més febles però la resta estan molt bé i a més poden emparellar-se del mateix país. Mirant-lo des de l’òptica blaugrana desitjo que toqui un d’aquests dos febles, parlo evidentment de Shaktar i Schalke.
No és només fruit de la casualitat que aquests equips hagin arribat a aquest punt però els seus rivals han estat Roma i València, equips bons però no pas del nivell d’un Inter o Chelsea, a més, tinc clar que si s’haguessin enfrontat amb Arsenal o Bayern, haguessin caigut, ja que aquests dos equips han tingut la mala sort de trobar-se a vuitens dos rivals de primer nivell.
En tot cas, entre els dos, prefereixo que toqui el Schalke, ja que és un equip normalet, amb Jurado i Raúl, si entre aquests dos et fan fora, era evident que no anaves a guanyar la copa i prefereixo que els jugadors no tinguin el viatge llunyà que pugui afectar la lliga, si el rival fos el Shaktar.
El que tinc clar és que aquests dos queden lluny del nivell dels tres anglesos i de l’italià... I del Madrid? Doncs com això queda escrit, faré la meva aposta: el Madrid no passa de ronda si li toca un rival que no sigui el Shaktar o Schalke. Penso que ara el Madrid torna a inflar el globus, però demostren molta feblesa fora, cosa que et permet superar un equip mitjanet però no una primera espasa del futbol europeu. A més, sempre toca Barça-Chelsea (normal perquè tots dos equips arriben lluny) i amb el rotllo de Mourinho, m’agradaria veure a la fi un Madrid – Chelsea. No penso que el Madrid acabi eliminant el Barça a doble partit, però un duel d’aquest tipus em sembla poc de copa d’Europa, prefereixo un rival estranger i fins i tot prefereixo abans l’Inter, que tindria aires de revenja i no em sembla que es trobi com l’any passat, de fet pensava que passaria el Bayern i segons el meu parer s’ho va merèixer molt més, si no fos per un jugador: Eto’o... Com el trobo a faltar al barça!
En resum, espero que el sorteig acabi de la següent manera:
Madrid- Chelsea Barça-Schalke
Manchester-Inter Tottenham-Shaktar
És interessant com algunes pel.lícules pretenen transmetre la sensació de versemblança o fins i tot de realitat. Quan es tracta de drames és habitual que comencin amb "basado en hechos reales" i al final "actualmente xx vive en ..." o qualsevol cosa similar.
Al cinema fantàstic també s'han fet servir aquests recursos, especialment en pel.lis d'assassins per posar al final el llistat de víctimes, la condemna o que va ser dels qui van sobreviure, però hi ha hagut uns quants intents que han provat d'anar més enllà per aconseguir convèncer que el que es veu és molt pròxim a la realitat. Al cap i a la fi, és un gènere que busca causar por i, per aconseguir-ho, hi ajuda tant la versemblança utilitzant imatges "reals" com la identificació.
Dins d'aquest camp l'antecedent que més destacaria seria "Holocausto caníbal" ja que la pel.lícula és narrada com qualsevol altra, però el 80% del metratge és de com visualitzen unes cintes de video que van filmar uns exploradors a la selva abans de morir. És a dir, es veu com es graven entre ells dient que estan fent un documental, cosa que a més referma la sensació de realitat perquè es justifica la presència de les càmeres i que s'estigui gravant. A més, a les últimes escenes les càmeres cauen però segueixen gravant perquè es pugui justificar que se sap com van acabar els personatges. La pel.lícula no és gran cosa per ser un desagradable producte gore però és curiós com es busca que l'espectador cregui que és real el que està veient.
En tot cas, penso que la pel.lícula responsable de reviure aquest camí és "The blair witch project" ja que començava deixant per internet publicitat amb fotos i altres documents per fer creure que el cas era real i que s'havien trobat les gravacions fetes per uns estudiants desapareguts al bosc. La pel.lícula, amb només tres personatges i les seves càmeres, no oferia en cap moment, a diferència de l'anterior, un plànol de pel.li "normal" i tot el metratge era amb les càmeres dels documental al bosc. En aquest cas, la pel.lícula tampoc és gran cosa però sobretot els acostumats a fer excursions i sentir sorolls fora de la tenda, la veuran amb millors ulls; ara, no està malament el gir argumental del final.
Aquesta tècnica del fals documental té també un exemple còmic poc conegut que no arriba a ser rodó però sí curiós "Bajo la máscara: el amanecer de Leslie Vernon". Aquí de nou trobem el documental com a excusa, ja que un grup d'estudiants es posa a fer un reportatge a un home que pensa convertir-se en un assassí tipus "Viernes 13". La pel.li té gràcia, perquè repassa tots el tòpics i juga tota l'estona a fer-se creïble mitjançant les càmeres estàtiques que fan entrevistes als personatges. És molt similar al que succeïa a "El diario de los muertos vivientes", on uns estudiants pretenien documentar l'aixecament dels zombis i per això les imatges eren dels propis protagonistes, quan no les càmeres de seguretat, per recollir com està canviant el món amb l'atac zombi, però aquí el resultat ja no és divertit, al contrari resulta pedant i pesat.
Deixant de bandes fantasmes i assassins, la tècnica de les càmeres amateurs té un exemple amb molt bon ritme: "Cloverfield. Monstruoso" que seria un descendent directe de "The blair witch project", ja que hi ha uns nois que graven el comiat d'un del grup que marxa a viure a l'estranger i durant la festa esclata un atac contra la ciutat pel que sembla una mena de Godzilla. Està força bé, no pas per ser més o menys realista, sinó per aconseguir amb aquest ús de les càmeres transmetre a l'espectador la sensació que tot és un caos i que s'ha de córrer, encara que no se sàpiga cap a on, el final està força bé i el conjunt està prou aconseguit, especialment les escenes pels túnels.
No puc oblidar com de bé s'ha aprofitat aquest recurs a prop d'aquí amb "Rec" on uns reporters, en la millor tradició de "Holocausto caníbal", portaven les seves càmeres a un edifici aïllat per rodar un reportatge de bombers que es converteix en una massacre. La segona part, superada la càmera dels reporters, segueix la història amb les càmeres que porten el grup de policies que entra a l'edifici per saber què ha passat.
Acabaria amb dos exemples més recents com són "Paranormal Activity" (de la que ja hi ha segona part) i l'extrem de "La cuarta fase", que en el camp dels recursos és qui millor nota aconsegueix
"Paranormal activity" amb només tres personatges (i gairebé cap fet remarcable) fa el seguiment d'una parella que pateix activitat paranormal a casa i col.loca càmeres per seguir els fets. Resulta sorprenent que hagi tingut tant d'èxit comercial quan la pel.li resulta en la seva major part de metratge avorrida i no aporta cap element nou, només la justificació per presentar només imatges de càmera i la tensió de si es veurà alguna cosa o no, vaja, dos elements que ja havia fet servir prou bé "The blair witch porject.
Per això deia que qui millor nota treu a l'hora de trencar aquesta distància amb l'espectador és "La cuarta fase".
"La cuarta fase" va un pèl més enllà en això de començar dient que són fets reals representats amb actors i fa un subratllat de la distinció de manera molt clara. Ja a l'inici surt l'actriu Milla Jovovich dient que ella és Milla Jovovich i interpretarà a la doctora tal. Volen fer més una reconstrucció que no pas una pel.lícula. A més, recorren moltes vegades a la divisió de la pantalla deixant en una banda les imatges amb actors i a l'altra la imatge que van gravar a les sessions. També de vegades posen converses gravades indicant que ja no és la veu dels actors sinó que corresponen a les persones reals o a anotacions per marcar que allò és real, com quan escolten algunes gravacions. La pregunta per mi no és "és veritat?", la pregunta és "s'aconsegueix més por?" I sí , evidentment aquí sí perquè se sap fer servir molt bé. Quan et posen una gravació dient que és real i comencen els sorolls estranys se't posen els pèls de
punta amb segons quins crits, a més, la separació entre les cares "conegudes" dels actors i les cares "desconegudes" de les persones "reals" reforça que et creguis aquesta última com real o almenys més real. És un efecte que ja està buscat amb la cara de la gent, fins i tot quan Milla surt al principi i al final dient allò de "podeu creure el que vulgueu" surt sense maquillatge d'una manera evident amb una fotografia més lletja i "real", dient-nos així que allò és més veritat que la seva interpretació
Per últim, hi ha uns quants exemples més que encara no he pogut veure com la ja esmentada "Paranormal Activity 2" o de les que van passar pel darrer festival de Sitges com "El último exorcismo" que fa un documental sobre exorcismes que surt malament
No és que sigui molt important, perquè només parlo d'una targeta groga i a més, per casualitat, Pepe no ha estat convocat per malaltia però és una qüestió que trobo molt més escandalosa que les darreres polèmiques amb els fora de joc que s’han muntat, ja que aquestes jugades són de forma puntual i ràpides i la no sanció de Pepe ha estat un fet reflexionat.
Començo dient que el passat dissabte 26 de febrer, durant el partit que empataven a zero el Madrid i el Depor de la 25ª jornada de lliga, Pepe veu com un rival s’endu la pilota agafada amb les mans per perdre temps i aquest agafa i arriba corrent per l’esquena per donar-li una empenta i treure-li la pilota. Sé que sona antimadridista però podria haver estat vermella, perquè qualsevol agressió ho és (què es pot considerar que és?recuperació?), però l’àrbitre li treu només una targeta groga. En tot cas, si ja sembla trist que no sigui vermella, resulta que la groga ha estat retirada pel comitè. No ho entenc. Jo sóc d’aquells que bufen quan hi ha una entrada forta a la televisió i em feia vergonya quan teníem al barça un conjunt de jugadors que després de fer l’entrada sempre deixaven la cama per rascar una mica com Motta, Márquez o Deco, tipus regalet per marcar terreny. Dic això, perquè sóc dels qui expulsaria els jugadors per coses com aquestes i em faig creus que hagin retirat una groga, encara que sigui poca cosa, no per l’entrada sinó perquè el protagonista ha fet la pitjor actuació que recordo a tota la lliga espanyola. Em refereixo a l’actuació de Pepe a la lliga 2008-2009 (hi ha fil al blog) amb el Getafe que gairebé arrenca el cap a un contrari que era el terra d’un cop de peu i després dóna un cop de puny per rebre només un càstig de deu partits. Doncs aquest angelet, torna a fer una de les seves, amb poc càstig i a sobre se la perdonen. No ho entenc, han perdut una bona oportunitat per frenar aquest tipus de jugades i més quan es tracta d’un jugadors amb el seu historial.
Mourinho segueix amb el seu discurs habitual de sentir-se perjudicat però no ha fet cap esment a aquest capítol. I, com deia, sento sonar antimadridista però aquest tipus de casos només es donen al Madrid. Aquest tipus de defensa només poden sobreviure de blanc, ara mateix penso en com va passat de revolucions Sergio Ramos (un jugador que fa un parell d’anys m’encantava i em recordava Puyol però ara el veig molt perdut al camp deixant forats i regalets) o com no pensar en Roberto Carlos l’únic jugador a qui se li permetia entrar amb els dos peus per davant i que va agafar el costum de fer la tisora tancant les cames després d’entrar als contraris. Recordo un partit amb el barça que va treure del camp a dos jugadors per entrades amb els dos peus i ell continuava dins.
De totes maneres no explico tot això per dir que és mentida la persecució al Madrid i el villarato, que al Madrid se li permet tot o ximpleries iguals, sinó perquè no entenc que entrades que són injustificables, violentes o que causen una lesió evitable, no tinguin un mínim de càstig. Un altre exemple, l’any passat Kameni lesiona Munitis per més d’un mes i veu la targeta vermella. No té la culpa de la lesió però és una mala sortida que acaba en penal. Doncs Munitis no va jugar la resta de la lliga i Kameni va veure com li retiraven la vermella, casualment era la setmana que jugava contra el barça...
Molta casualitat, però el pitjor no és que es perjudiqui el barça, per mi la qüestió és frenar entrades innecessàries al futbol i castigar els destralers, en lloc de perdonar entrades de lesió i més quan el protagonista resulta que ja té un historial. En resum, que deixin de preocupar-se per ensenyar targetes o posar sancions per mostrar missatges a la samarreta i provin de frenar els qui destrossen l’espectacle.
Tanco dient com al principi que l’àrbitre es pot equivocar en el color de la targeta però si després d’estudiar la jugada i veure qui és el protagonista, com li treuen la targeta? quin missatge pretens transmetre?
