Continuo amb la meva intenció de fer un fil per a cadascuna de les parts de Harry Potter. En aquest cas toca la quarta part i el que és el meu llibre (i de moment pel.lícula) favorit.
A la cadira de director ens trobem amb Mike Newell autor de "Donnie Brasco", "La sonrisa de Mona Lisa", "Cuatro bodas y un funeral" i la més recent "El amor en los tiempos del cólera", és a dir, un director en qui no penses per una pel.li de dracs, nens i encanteris.
La història se situa de nou a Howgarts on tindrà lloc un torneig de macs i en el qual no hi poden participar els menors, cosa que alegra en Harry per no ser el centre d'atenció. Però finalment, sense ell voler-ho, el mateix calze decideix els participants (en principi un de cada escola) i l’obliga a participar-hi, ja que ha estat manipulat per Voldemort amb la intenció d'aconseguir fer-se un cos.
El llibre i la pel.lícula segueixen gairebé els mateixos camins tot i que la pel.li té l’encert de fer més curtes algunes parts com la del ball; això sí, es manté una de les escenes més ben fetes, la prèvia a l’enfrontament dels dracs. Al llibre té molta gràcia perquè no “es veu” què està passant, sinó que Hermione ho explica un cop ha passat al Harry, de la mateixa manera, a la pel.lícula tampoc es veuen els altres enfrontaments per centrar-nos i transmete l’ansietat del Harry, el seu nerviosisme creixent a mesura que s’acosta la prova: un encert respectar aquesta forma de narrar.
Un altre element que m'agrada d'aquesta història és que el Harry agraeix quedar apartat de la trama, ell no pot participar al torneig de macs del calze per una qüestió d'edat i respira alleugerit per aquest fet, però després se li gira en contra, perquè als ulls de molts alumnes semblarà que sempre vol ser el protagonista encara que sigui fent trampes i robant importància a la residència que no havia acoseguit destacar Hufflepuff, d'on és el representant de Howgarts: Cedric. A diferència del primer llibre o el segon en el qual es convertien (ell i els altres) en els investigadors dels misteris, aquí es busca un paper més passiu però no s'aconsegueix. Salvant les distàncies és una mica també com Frodo al senyor dels anells que no vol buscar les aventures de Bilbo, sinó que s'hi veu obligat i accepta les conseqüències. En aquest sentit el caràcter del Harry es va fent més complex amb l'edat, també amb moments d'ira i amb un retrat de personatge no gaire llest, ni tan sols el millor bruixot, només que es troba al mig de tot per les circumstàncies, no pas l'ingenu buscador d'aventures més pròxim al caràcter tafaner dels nens que havíem vist anteriorment.
Però, principalment és la part que més m'agrada per una qüestió: Cedric Diggory. A la majoria de pel.lícules, especialment les infantils però també als slashers ens ho trobem sovint, abans de matar un personatge es mira de trencar l'empatia amb l'espectador, es presenta un aspecte negatiu del personatge perquè resulti antipàtic i en cert sentit el públic desitgi la seva mort o la trobi justificada, una mena de càstig per com és o el que acaba de fer. En canvi, Cedric Diggory, el representant de Howgarts al torneig, és tot el contrari. De bona planta, tracta bé el Harry al torneig, però també a Hogwarts quan tothom li ha girat l'esquena, malgrat que molts creguin que li està restant el protagonisme que es mereix com a representant "oficial" de l'escola, continua ajudant-lo. És el seu rival al torneig però actua amb noblesa... Això es recompensat amb la mort. Sé que a la saga de Harry Potter hi ha més morts (he acabat els llibres) però cap em sembla més cruel que aquesta, ja que a les anteriors moren els dolents o els adults, no és fins ara que mor un jove (les de després són en el marc d’una guerra i perden dramatisme); una crueltat reforçada pel fet de veure com l'espèrit de Cedric un cop mort demana que no deixi el seu cos allà, que el porti amb el seu pare... Una idea que en absolut em sembla infantil, impròpia d'aquest gènere. A més, aquesta escena final és coronada amb la reaparició de Harry amb el cos de Cedric que no el vol deixar anar mentre que els altres han de convertir els seus crits de festa en crits d'horror davant la presència de la mort.
És evident que parlo d'una escena en lloc de quedar-me en el global de la pel.li però malgrat això, tota la pel.li en general està bé, és prou entretinguda i amb ritme, en tot cas fa mal la festa i el ball que és d'aquelles escenes que quan veus la pel.li per segon cop, directament la passes però només per aquest final tan antifestiu, em sembla molt recomanable.
Ah! Un últim detall els diners del premi que guanya Harry amb el calze, els dóna als bessons Wesley per fer la seva botiga d'objectes de broma. Sembla una ximpleria però així s'entén que deixin l'escola al curs següent (els va bé el negoci) i d'on surten els fons per als artilugis, quan sempre s'ha insistit en el fet que són pobres. D'aquesta manera s'explica d'on treuen els diners i queda perfectament raonat al llibre, però no s'arriba a veure a la pel.lícula.
Aquesta tercera entrega se situa com sempre a l'inici d'un nou curs però en aquest cas Harry és qui abandona la casa dels Dursley emprenyat i un cop a Howgars s'assabentarà que hi ha una situació greu per la fugida d'un pres d'Azkabah, Sirius Black, relacionat amb la mort dels seus pares.
En l'apartat tècnic, hi ha un canvi de director, Alfoso Cuaron que substitueix Chris Columbus i aprofitarà per donar una estètica molt més fosca que les seves predecessores, cosa que es farà notar, i molt, en l'ús d'uns colors gairebé apagats o dominats pels tons grissos o apagats. Alfonso Cuarón és el responsable d'una pel.lícula molt recomenable com "y tu mamá también" o "Hijos de los hombres" on també fa servir uns colors similars, dues mostres allunyades del cinema més infantil del director anteiror, Chris Columbus.
Aquest canvi en la realització coincideix amb un gir del personatge no diré cap a la maduresa però sí un to més allunyat de l'aventura del descobriment del món màgic que era present a la primera i segona. Això fa veure que es comença a notar que l'edat dels actors no coincideix amb la dels persontages i cada cop es farà més evident, esencialment a la següent on no poden participar en la competició del calze si no tenen l'edat...Per mi és un error de plantejament, s'haurien d'haver rodat més seguides o optar pel canvi d'actors, però no aquesta via de mantenir-los que em sembla la pitjor, veure que un noi que ja sembla prop dels divuit diu que té tretze anys... Ja sé que molta gent és contrària als canvis d'actors però per exemple per batman han passat unes quantes cares i no és un drama, pitjor o millor actor el que se salvava era la pel.li...
Destacaria l'aparició dels dementors, com a element fantàstic i que en ocasions aporten molta presència a l'escena però és inevitable parlar de Gary Oldman, que com sempre que fa de torturat està genial, sobretot a les fotos en moviment on sembla que realment està boig, molt allunyat del comissari gordon dels darrers batman. A més, el seu personatge marca l'allunyamnet del to infantil, no tant en aquesta part sinó més en les següents, ja que en cert sentit és un personatge marcat pel romanticisme, enyora una gent i una època que no tornaran, el de les aventures amb els pares del harry, i en cert sentit vol recuperar aquest temps a través del seu fill, com si fos possible recrear el passat, una idea abocada al fracàs.
Pel que fa al llibre es fa molt lent, fins que comencen a passar les coses del final, quan només queden 70 pàgines de més de 300, com si de cop s'hagués adonat que l'ha d'acabar; a més, causa una sensació estranya l'escena on els personatges comencen a fer preguntes per saber sobre la rata Babaw, com si fos mirant de justificar les preguntes que es pot fer el mateix lector, admetent la mateixa autora que és molt difícil de fer empassar aquesta idea.
En resum és una bona pel.lícula dins de la saga i marca un punt d'arrencada ja diferent a les anteriors, tot i mantenir aspectes com les rivalitats amb Draco o que sembli un joc un objecte amb tant potencial com el gira-temps.
Segueixo el meu repàs sobre la saga potter amb el segon llibre i com deia centrant-me més en les pel.lis.
En aquest segon any a Howgarts el misteri es presenta amb l'obertura d'una cambra secreta que ha deixat passar una criatura que és controlada per l'hereu d'Slytherin per fer una neteja entre els que no són de sang pura entre els bruixots, una de les idees defensades per Voldemoort.
En l'apartat tècnic el director és el mateix de l'anterior, Chris Columbus, i la nova incorporació entre els actors és la d'un Kenneth Branagh enorme com a nou professor de defensa. El seu persontage reforça l'apartat còmic de la pel.lícula i donarà peu a la que per mi és la millor escena pel contrast entre personatges, em refereixo al duel amb el Draco Malfoy. En l'escena, quan Branagh intenta ensenyar a fer un duel els alumnes, per no fer més el rídicul i a petició d'Snape, s'enfronten dos alumnes: Harry i Draco, un joc més que no amaga les hostilitats entre els diferents personatges, com si fos una baralla de pati de col.legi vigilada-consentida pels professors, però les coses es torcen i es posen serioses quan Harry comença a parlar en pazzel, una escena que trobo molt ben feta per com passa del joc a la por i que transmet el terror dels seus companys, a més de reforçar les diferències de Potter amb els altres bruixots. La llàstima és que en aquest punt el llibre supera la pel.licula perquè insisteix més a fer palesa la inseguretat i por que senten els companys de Hogwarts davant en Harry.
Com a curiositat podríem dir que és la història més desconnectada a primera vista de la saga, pròpiament no apareix Voldemort, més que a través d'un objecte, i és aquí on recau l'interès de la història, perquè aquest objecte esdevindrà clau en la part final de la saga, com ja s'explica a "El príncipe mestizo". De fet, en aquesta història es comença a indagar molt en el passat dels diferents personatges, tema central de "El príncipe mestizo" i clau pel desenllaç de la història.
Què més? Doncs que es fa evident una major tendència als espais foscos, en aquest cas molts passadissos humits i llefiscosos, tret que esclatarà del tot amb l'aportació de Alfonso Cuarón a la següent pel.lícula.
També hi ha el que apuntava al fil anterior, l'impacte del final amb un "nen" ferit, sagnant, destrossat físicament. És un element que no s'acostuma a veure en les anomenades pel.lícules infantils; sí que acaben plens de pols o coixejant com a molt (penso ara en les "Crónicas de Spiderwick"), ja que en la majoria dels casos els nens no poden donar una imatge de maltractament físic evident, com es veu molt clarament a "La brújula dorada" (hi ha una guerra on decideixen seguir els nens!! i el màxim és que n'hi ha un malalt) o "Las Crónicas de Narnia: el león, la bruja y el armario" on malgrat que volen fletxes, espases, destrals i criatures fortes ningú acaba xop de sang, ni els lasers de la guerra de les galàxies eren tan nets.
Tot i això, els elements infantils encara són presents com el joc de disfressar-se amb la identitat d'altres, la competivitat entre residències i el paper d'antagonista d'en Draco, sense oblidar el caràcter còmic de Dobby! Sempre dic que la saga Potter té molts elements impropis d'un relat-pel.lícula infantil però no n'està exempte.
Per acabar, un altre element que m'agrada és la introducció del pare de Malfoy, ja que representa l'avançament dels rivals futurs i adults del Harry, deixant de banda les criaturades dels enfrontaments amb en Draco.
En resum, és potser una de les pel.lis més fluixes de la saga però val la pena per avançar en la connexió Harry-Voldemort i un Kenneth Branagh en estat de gràcia... A la pròxima un altre tros d'actor: Gary Oldman! I precisament l'exparella de Brannagh, Emma Thompson!
Aprofitant que recentment he finalitzat l'últim llibre "Harry Potter i les relíquies de la mort", em ve de gust fer un petit repàs de les pel.lis vistes fins ara, ja que em callaré pensant en aquells que no han llegit els dos últims llibres.
En el cas de la primera, la pedra filosofal, trobo que és interessant fer primer la lectura del llibre i després veure la pel.lícula, perquè de fet aquest llibre és una presentacio de tot un univers, per la qual cosa crec que es gaudeix veient en imatge real el que has estat llegint i com ho han adaptat visualment. En aqUest apartat, la primera pel.lícula surt amb bona nota, ja que el llibre juga a presentar petits descobriments cada quatre o cinc pàgines i la pel.lícula segueix si fa no fa el mateix mètode, descobrint els diferents aspectes visuals.
La història ens explica com un nen orfe que viu amb els seus oncles i un cosí, que el tenen apartat visquent a les golfes, un dia rep la invitació per anar a l'escola Hogwarts de màgia, ja que els seus pares realment no van morir en un accident de trànsit sino que van ser assassinats pel bruixot Voldemort, que va morir quan va dirigir un encanteri a Harry i per la qual cosa conserva una cicatriu. Aquesta primera aventura presenta els personatges i com Voldemort ha tornat però sense forces per tenir un cos.
Un dels encerts d'aquest primer llibre és la sensació estranya que transmet que tothom sàpiga més d'ell mateix, que el propi personatge, convertint-lo en una mena de mite per haver sobreviscut i derrotat Voldemort, però amb la seva ignorància del món de la màgia permet fer una guia al lector que s'endinsa en aquest món, aconsegueix fer creure alhora que és una mitologia identificada però ens és presentada com a desconeguts.
A més de la presentació de personatges, el que domina és un ambient de joc, sobretot amb la part final d'anar superant les diferents proves, però també amb els esdeveniments que tenen lloc a Hogwarts, com les classes o el quidditch, i ja es plantejarà una de les idees més repetides al llarg de les següents pel.lícules: la necessitat de no combatre sol (i el verb no és aleatori, ja que cada vegada més serà una batalla) i haver de comptar amb els altres, ja que es fan imprescindibles per superar les proves. Aquest to de joc, infantil, gairebé de festa o aventura de canalla, amb el coneixement de nous compnays i assignatures com si fos el començament de curs al col.legi, anirà arraconant-se per evolucionar a una història cada vegada més madura i un ambient més fosc. Una maduresa que l'autora relaciona directament amb l'acceptació de la mort, passant dels ja assumits, a la família, amics o la pròpia mort...
En l'apartat tècnic Chris Columbus és el director d'aquesta adaptació i tot i que seria per tremolar pensant que és el responsable de "El homobre bicentenario" i "Solo en casa", és a dir, un autor de cinema familiar, se'n surt prou bé, ja que és ben bé l'estil que necessita aquest primer relat per ser el llibre més alegre i menys fosc, cosa que canviarà a mesura que avancin els fets, malgrat que es podria dubtar si hi ha més encert seu o de responsables de disseny. Aprofito,per dir que és una de les coses que més he disfrutat veient fa poc "La orden del fénix", un cop llegits tots els llibres, notes com el clima ha canviat respecte a les inicials i es va creant un ambient de pre-guerra, tal i com avisa Sirius: "La otra vez también comenzó así"
Ara amb la lectura global destacaria el fet de plantejar des de l'inici un dels misteris que es mantindrà fins a l'últim moment, quina és la connexió Voldemort-Harry i com va poder sobreviure, que considero prou ben resolt a l'últim llibre. I com a gust personal, he de dir que m'atreu molt la tristesa del personatge, perquè se'l suposa un gran heroi-mite i realment l'únic que voldria es veure els seus pares, aspecte potenciat en aquesta entrega amb la presència del mirall que mostra els desitjos; malgrat tot el que els altres pensen d'ell o les aventures, no deixa de ser un personatge marcat per les desgràcies personals i com aquestes afecten els qui l'envolten fins al final.
Una molt bona pel.lícula però evidentment prefereixo les posteriors, tot i algunes coses que em desagraden molt i que ja aniré comentant una per una.
