Fa poc que ha aparegut al mercat del dvd, no ha passat pas per sales i això ja fa veure que no és gran cosa, el llargmetratge de dibuixos animats "Superman/Batman: enemigos públicos". La tècnica dels dibuixos no presenta res de l'altre dijous i per això em centro en la trama i la veritat és que resulta decebedora per molt poc que demanis.
La història se situa als EEUU sota el manament del president Lex Luthor que ha aconseguit que el país surti de la crisi econòmica i per això rep el suport de la majoria de superherois, se suposa, perquè només se'n veuen set o així i no precisament pesos pesats.
En aquest marc entra en joc l'amenaça d'un meteorit, cosa que Luthor aprofitarà per convertir Superman i Batman en enemics públics.
Dit això, la trama sembla que no avanci i mira que és senzilla, només resulta ser una excusa per veure baralles entre els personatges. De fet, el que més destaca és la inconnexió, a partir de la primera baralla amb Metallo es perd de vista la trama, ja que tot sembla més fruit d'una topada que no pas un autèntic enfrontament, els personatges deambulen per la pantalla sense cap finalitat més que poder intercanviar cops amb els protagonistes. Aquí especialment hi ha dues baralles que no acabes d'entendre, la primera és amb un grup de villans que no té sentit que es produeixi i que no comprens per què lluiten, si total no aconseguiran res i tenen unes altres preocupacions, per què no desapareixen? Una altra és una topada quan volen aconseguir la informació sobre el meteorit, que fins i tot arribes a pensar que amb qui s'enfronten no són els autèntics de tant poc que s'aguanta que siguin allà.
Per últim la solució de la història és de les més barroeres i fàcils possibles dient que tot es resol perquè hi ha un geni que té un robot preparat per l'ocasió. Pot semblar que estic rebentant la pel.lícula, però és que tampoc tens la impressió que sigui important.
Dit tot això, mereix la pena veure-la? La veritat és que no, només els malalts dels superherois serem capaços de notar l'encant que té veure els dos personatges junts i la relació de respecte que tenen als còmics malgrat les seves diferències d'estil, podem disfrutar amb petites coses com la manera de combinar les seves habilitats i els retrets de Batman, però això al cap i a la fi és més aviat poc i ja sense tenir en compte que desaprofiten un marc tan interessant com la presidència de Luthor.
És curiós, no he llegit la història original però és d'un guionista habitual de còmics que ha fet trames bones amb tots dos personatges, per això em pica la curiositat veure si de veritat ha estat capaç de fer una història tan simple que pels lectors habituals de còmics serà més aviat el tipic especial que no aporta res. D'altra banda em fa pensar que si hi ha una col.lecció de còmics Superman/Batman... De debò que en cap número de la sèrie no hi havia una història amb més suc?
En resum, com a dibuixos de superherois continua sent molt més recomenable agafar-se la sèrie de dibuixos de la Liga de la Justicia.
Per si alguns no han l'han vista o no ho saben, ha sortit en dvd "Superman-doomsday: La muerte de superman" un llargmetratge de dibuixos amb les tècniques actuals, com el Batman de la sèrie animada, on intenten adaptar la història de la mort de superman i el seu retorn.
La pel.lícula és entretinguda però al meu parer es perden coses que no és que siguin detalls als comics, és que precisament són la gràcia de la història i per això queda reduïda a una aventura normaleta gairebé.
M'explico, als còmics la mort són vàries històries:una primera que és "la mort" amb l'enfrontament amb Juicio Final, segueix el funeral on passen coses com el robatori del cadàver i posteriorment "el regnat dels superhomes", ja que quan desapareix el cadàver sorgeixen quatre superman que tenen motius per fer pensar que es tracta de l'autèntic.
Tot això queda eliminat a la pel.lícula, ja que ara no apareix més que un superman i el moment de dubte s'esvaeix ràpidament sobre si es tracta de l'autèntic, oblidant-se així de molta de la intriga de la història o les preferències del lector sobre un superman o un altre. Però superada la intriga o l'interès per les diferents propostes sobre un nou Superman, sobretot era una història molt dramàtica, en aquest sentit adulta,no era només que morís un personatge mític, hi havia diferents elements que reforçaven aquesta tristor per sobre d'una aventura "normal" i que s'han eliminat.
Als dibuixos Lois té una relació amb Superman però no coneix la seva identitat secreta, cosa que fa que es mantingui activa buscant pistes sobre qui era en realitat quan ell mor; en canvi, als còmics coneixia Clark i la seva família, així que, fins que no es roba el cadàver o apareixen els altres superman per fer-la investigar, es manté enfonsada fins i tot amb malsons on superman li demana que l'ajudi, que no informi sense implica-se com una periodista i no el deixi morir...
També la manera de morir als còmics és més trista. Tant ell com Juicio Final moren a cops de puny, com dues bèsties. Per qui ha estat tota una presència amb els colors llampants blau i vermell, morir a cops com un animal no és el millor dels finals. Aquest aspecte a la pel.li se suavitza fent que tots dos morin quan Superman els fa xocar contra la terra amb la reentrada després de sortir a l'espai. És a dir, amb un únic impacte, més pròxim a una explosió, on no es veu res.
Cal dir que afegia èpica a la lectura el fet de veure com els altres superherois s'enfrontaven a Juicio Final i no aconseguien res més que sortir ferits, deixant tot sol a Superman al final...Trist també, qui ha protegit tant els altres ha d'acabar lluitant sol.
Més encara, el ritme del còmic de la mort era genial perquè no es tractava només l'enfrontament a Metropolis. Juicio Final es dirigia en línia recta cap a la ciutat i pel camí anava fent les destrosses mentre Superman i els altres miraven de frenar-lo. A la pel.li no es troben fins que Juicio Final és a Metropolis. El pas que semblava imparable i com el punt final, que es mirava d'evitar, seria en una ciutat plena de gent, perd tot el seu significat i aquest punt de tragèdia grega amb un destí clarament escrit desapareix en aquesta versió.
Acabo un dels fils més freaks amb l'esperança que si arriben a fer la pel.lícula sobre la mort superin aquests punts esmentats, ja que "Superman Returns" més que en l'acció se centrava en la solitud del personatge que perd les seves arrels, tant les antigues com les d'adopció, i que troba que no pertany enlloc, uns aspectes prou seriosos com per creure en una interpretació interessant de la mort de Superman que no sigui només un enfrontament amb Lex Luthor.
Aprovechando la salida de Superman Returns en dvd, la he vuelto a ver y sí, la he comprado, edición especial de dos discos, hay comercio y coleccionismo más allá de internet.
Ahora con la calma y sin la presión de las expectativas que tenía cuando fuí a verla al cine,tengo que decir que es la mejor película de Superman hasta el momento.
A pesar del toque mesiánico "Yo lo oigo todo" es el primer Superman que verdaderamente valora su integración con los hombres, ¡por eso se ha ido 5 años! Y la única conclusión, hasta el final de la película, es de una enorme tristeza.
Entiendo a quién dice que a la película le falta acción, pero no imágenes espectaculares (ese cambio de rumbo a pleno vuelo cuando se dirigía a la "isla") o esa caída impactante o cuando desde arriba se le ve reflotar el barco...
Cómo se puede ver, aún se me está cayendo la baba.
Mención aparte un aspecto que me pasó por alto en cine: la música, en la sala encontré que era muy correcta porque seguía a la melodía clásica;pero tiene más mérito, ya que sin tocar lo ya conocido hace una música propia que en ningún momento desentona y que refuerza ese toque de grandeza y melancolia.
Mis dos escenas favoritas:
-cuando sale volando detrás de Lois para ver la vida que lleva ella y la que podría haber sido la suya; se le presenta como a alguien muy solo y distante "Era superman, todo el mundo lo amaba": la música de esta escena de lo mejorcito
-cuando se lleva a Lois volando, creía que iban a hacer la misma escena romántica de la primera cuando es justo lo contrario, se la lleva para que vea las cosas como el las ve "Has escrito que el mundo no necesita a un salvador. Pero yo oigo cada día a la gente clamando por uno" y al final de la escena si algo queda claro es que las cosas no pueden ser como antes, ha pasado el tiempo y su oportunidad: impactante la cara de Brandon Routh cuando se separan,como diciendo "lo sé, lo sé, no digas nada"
Puñaladas, risotadas y desprecios...a continuación
